El president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, que malgrat la seva situació actual va fer coses ben fetes durant el seu mandat al país veí (temps en va tenir), va trobar per allà a finals dels 80 una frase molt encertada per definir qui era català: "és català aquella persona que viu i treballa a Catalunya".
A casa nostra és una mica més complicat això, perquè no és andorrà qui viu i treballa Andorra, de fet la majoria dels que viuen i treballen a Andorra no són andorrans. Això crea un problema als ciutadans del país, no només els periodistes, sinó també a qualsevol altre, un problema lingüístic: el de definir les persones que viuen i treballen Andorra al marge de la seva nacionalitat i la possibilitat de fer-ho amb una sola paraula.
Això ens força moltes vegades a fer distincions ridícules entre residents o andorrans per parlar de temes banals o de la seva nacionalitat quan del que es parla no hi té res a veure. És evident que podem fer servir paraules com ciutadans, habitants, o altres variants geopolítiques que ens ofereix la llengua catalana, molt rica, però segueix sense existir una paraula de consens que tots entenguem de seguida que volem dir la gent que habita al país. A més, a casa nostra no existeix un col•legi de lingüístes per preguntar-los què en pensen, i de fet, hi ha pocs experts en la nostra llengua a Andorra. Mentre no tinguem la solució (escoltem propostes...) haurem de seguir explicant les notícies sense saber ben bé quan cal emprar andorrà, resident o, simplement, ciutadà.