Barcelona té un parc d’atraccions deficitari, però ningú el posa en dubte. Quan el Comú de Sant Julià de Lòria va decidir transformar la Rabassa en una estació d’esquí de fons tampoc s’hi van sentir veus discrepants. Lògicament tothom va veure clar que el paradís dels esquiadors havia de donar resposta també als aficionats al nòrdic. Ja se sap que aquest és un negoci que depèn exclusivament de l’hivern i la neu, però les inversions són minses i el manteniment poc costós.
 

La cosa es va anar complicant quan el comú de l’època va pensar en donar altres utilitats al bosc i ampliar la seva oferta lúdica amb la bona intenció d’intentar captar més públic i convertir la Rabassa en un ecoparc. No n’hi ha cap a Andorra i la iniciativa comptava amb tots el números per triomfar. No ha estat així. Naturlandia s’ha convertit en un llast per a la corporació laurediana i una arma política de l’oposició contra l’equip de govern. Alguna cosa s’ha fet malament, és evident, sobretot quan es va prescindir d’una empresa auditora que no parlava amb el mateix idioma de positivisme que la majoria comunal.
 

Tanmateix, és impensable que ningú proposi ara tancar les instal·lacions i fer marxa enrera en una parròquia on costa molt fer aturar el turisme, precisament perquè té poques coses a oferir. Naturlandia queda lluny del centre i això dificulta que doni prou vida a comerços i hotels, però ara per ara és l’única opció que Sant Julià pot vendre als visitants perquè passin per la parròquia.
 

Queda lluny encara el moment en què doni beneficis i es comenci a eixugar el deute, però almenys, ja a principis de la primavera, s’ha facturat un 5% que en el mateix període de l’any passat i la previsió és arribar aquest any als 180.000 clients. Naturlandia no és el Tibidabo, i han de continuar els esforços perquè deixi de perdre diners.