Tots som víctimes de la moda, ens agradi o no la moda ja forma part de la nostra vida, tant si ets un esclau de la moda com si en marxes, ja que si la defuges passes a ser dels de la banda de la moda que defuig la moda.

Les modes són passatgeres, per això són modes i no qüestions quotidianes, però hi ha gent que hi viu més enganxat que a la vida «real». Aquests han convertit la seva realitat en moda, els obsessionats per un grup o cantant, els runners, els que només vesteixen una marca determinada o els que miren pel·lícules vietnamites subtitulades en rus.

Els que fan de l’obsessió del moment el seu modus vivendi i que quan se’ls acaba l’obsessió deixen de trobar sentit a la vida, contraposats amb els que són anticonsumisme, antipolítica, antireligió o antifeina, que també n’hi ha. I aquests, igual o més desmesuradament pesats que els altres, que només tenen un tema de conversa i que només admeten una concepció (irreal o poc encertada) del món.

És molt diferent ser esportista que un addicte al running de cap de setmana. És molt diferent ser vegetarià que un radical anticarnívors, és molt diferent menystenir els que tenen un pensament diferent al teu que no pas fer la teva i no tenir la necessitat de compartir-ho constantment amb els altres.

Les xarxes socials potencien aquest comportament, la tele també. Sembla que si no penges el mapa dels km que has corregut aquest dimarts al vespre no ets ningú, si no tens unes ulleres de moda ets un pelacanyes o que si no has anat a dinar en un lloc esnob quedis en ridícul.
Fer lliurement el que un vulgui sense estar sotmès a la lupa dels altres hauria de ser la normalitat, i en canvi, sembla que és precisament al contrari.