Una vegada més el futur dels treballadors de Banca Privada d’Andorra és una incògnita. La reunió d’ahir entre els seus representants i l’AREB va deixar algunes coses clares, com ara les condicions que tindran els que continuïn a Vall Banc, i les que rebran els que hagin de sortir, però encara cap ni un d’ells no sap si continuarà al seu lloc de treball, ni quants d’ells ho faran, i el que és més dur encara, no se sap quan ho sabran.
 

Tot i això ja clama el cel, perquè els treballadors el que continuen, dia sí dia també, setmana sí setmana també, mes sí mes també (això ja es fa etern...), és sent les víctimes de tot el procés. No hi ha manera que es diguin les coses clares, que es posi el fil a l’agulla que en aquest cas sembla no existir, i que la calma continuï. Moltes reunions, moltes converses, moltes negociacions, un text marc consensuat però encara no redactat ni firmat, i les sortides encara no són clares.
 

Són els treballadors els grans perjudicats de la situació, i ja és normal que, estant com estant en el mig de tota aquesta crisi en el seu lloc de treball perquè els ha esclatat quan ells no tenien la culpa de res, resulta que encara l’agonia s’allarga i s’allarga. No s’espera fins el pròxim setembre, quan Pricewaterhousecoopers acabi de fer la feina de neteja d’actius, l’esperada notícia de qui segueix a l’entitat pont, Vall Banc, i qui no, així que la paciència torna a ser la gran amiga de cadascú dels treballadors del banc. Molts busquen sortides laborals ja fa mesos, d’altres encara esperen una resposta, i en total són 260 famílies que esperen respostes que no arriben. I amb l’estiu entre mig, les suposades vacances i el moment per relaxar-se. 
 

No és qüestió d’educació, segurament ni tan sols qüestió de criteris d’estudi, sinó gairebé de pietat amb uns treballadors que ja tenen prou amb el que tenen.