El debat a l’entorn de l’heliport és constant, tant que sembla que aquest sigui la principal prioritat que té el país. Des d’aquest balcó d’expressió ja hem demanat en altres ocasions arguments que justifiquin la inversió, però l’opinió majoritària i molt legitima és que Andorra necessita d’aquest servei i que hi ha clientela potencial per posar-ho en marxa.
Almenys el Govern n’està convençut i s’ha negat –com proposaven els liberals– a retirar o reduir la partida que està contemplada en el projecte de pressupost per a aquest any. L’Executiu és partidari de construir un heliport, però la seva proposta topa amb els comuns. L’heliport s’ha convertit en un problema i els cònsols no volen ni sentir-hi parlar. El fantasma del Patapou està present i hi ha por a la reacció que puguin tenir els veïns que es considerin afectats. La resposta sempre és la mateixa: «No si molesta, encara que sigui a un sol veí».
Amb tant poc entusiasme el cap de Govern, Toni Martí, s’ha donat per vençut i descarta del tot trobar un emplaçament cèntric, que seria el més ideal ja que l’helicòpter és el sistema de transport utilitzat per aquelles persones que disposen de poc temps i que no volen perdre’l en desplaçaments. El sentiment de compartir els mateixos interessos és en aquest cas nul pel que fa a les corporacions locals. Totes s’hi posicionen a favor de l’heliport per cap és capaç d’oferir un terreny que reuneixi les mínimes condicions.
Que el Govern no sigui capaç de tirar aquest projecte que s’arrossega des de fa més de dues legislatures permet calibrar el suport dels comuns. L’heliport no aportarà beneficis directes a les parròquies i el seu funcionament s’entén només a nivell d’interès nacional, i aquí és quan es veu que l’existència dels set campanars és, malauradament, una veritat palpable.