La celebració del Dia del Treball passarà sense pena ni gloria per Andorra, un any més. La capacitat de convocatòria dels sindicats és nul·la, i la mentalitat sindicalista dels treballadors inexistent, com ho són també els comitès d’empresa obligatoris per llei, però que en molt poques empreses continuen actius.
En tot aquest escenari poc engrescador s’ha d’afegir la poca voluntat política per afavorir el moviment sindical i desenvolupar el que dicta la Constitució, com també la complaença empresarial amb mantenir el perfil baix dels sindicats, a qui es veu més com una amenaça que com un interlocutor dels treballadors.
El Dia Internacional dels Treballadors o Primer de Maig és la festa per antonomàsia del moviment obrer mundial. És una jornada que s’ha utilitzat habitualment per realitzar diferents reivindicacions socials i laborals a favor de les classes treballadores. Des de la seva instauració com a jornada reivindicativa, un dels principals èxits va ser, després de la Primera Guerra Mundial, que s’acceptés la jornada de vuit hores com un objectiu universal.
El 2011, amb el Govern del PS, els comerços van estar obligats a tancar perquè els seus treballadors pugessin celebrar l’1 de maig, però la manifestació dels sindicats no va reunir ni a una cinquantena de persones al carrer –malgrat la contractació de grups d’animació i la botifarrada popular posterior. El fet que hi hagi o no manifestació no està relacionat amb una millora o empitjorament de la situació laboral dels treballadors del país.
El que sí està clar és que hi ha molts temes que són necessaris abordar per aconseguir la plena normalitat en matèria sindical. La crisi econòmica ha suposat que han minvat molts drets, però sense una veu forta i col·lectiva és difícil aconseguir millores.