A Andorra, no som com els francesos. És ben cert que a més d’un li agradaria força que la nostra societat fos com la dels veïns del nord, però hi ha força peculiaritats que ens diferencien i a la feina, encara més.

Recentment, l’1 de gener, els francesos van poder començar a gaudir d’una norma que diu que fora de les hores de feina, els treballadors no poden ser molestats ni per l’empresa ni pels seus superiors a través de correus electrònics o de missatges a través del telèfon mòbil, per exemple. Aquesta norma té un bon reguitzell de peròs, el primer dels quals és que és per empreses de més d’una cinquantena de treballadors, el segon, que no existeixen sancions ni cap manera de saber si això es compleix o no.

Que el treballador té dret de desconnectar de la feina un cop en surt és un fet reconegut arreu. Però hi ha empreses i empreses, i sectors i sectors. Alhora, hi ha càrrecs i càrrecs. És evident que cada feina és un món i no és el mateix, per exemple, un professor que un bomber. El bomber sap, per la feina que té, que quan hi ha una emergència de les grans no hi ha ni caps de setmana ni vacances que valguin, i el professor veu com en els darrers anys cada cop més alumnes (o pares d’alumnes) s’hi dirigeixen qualsevol dia i a qualsevol hora per parlar de notes, exàmens i deures.

El món ha evolucionat molt de pressa en les darreres dècades. La tecnologia és en el nostre dia a dia i, per tant, també és molt present a la feina. Podria el Principat tenir una llei que restringís les relacions entre feina i treballador a través d’aquesta tecnologia? I li fa falta al país?

Avui hem fet un exercici de conversa amb diferents dels actors (patronal, partits polítics i sindicats) per veure què n’opinen i per saber si a Andorra ens cal o no una llei d’aquestes característiques.