Andorra busca altres maneres d’obtenir ingressos i nous turistes. El ràfting sembla que és un d’aquells projectes que fa anys que van acumulant pols en un calaix però que són en el calaix de propostes més o menys raonables. És un calaix on hi havia fa anys propostes que a poc a poc s’han anat canviant de calaix, museu nacional, metro aeri,... però que ja no hi són, i altres que no se sap si ja han desaparegut del calaix o encara hi són.

El ràfting sembla que torna amb força i que lluny d’empetitir-se el projecte pren envergadura. Sant Julià llença la primera pedra, sembla que altres s’hi afegiran però, de moment, els lauredians agafen les regnes del que pot ser la propera atracció turística que el país enceti.

No es pot negar que sigui atractiva l’estampa dels turistes passejant pel pont de la rotonda, per exemple, i atansar-se al riu per veure com hi baixen els aventurers abillats amb casc i rems per descendre Valira avall. I és que el ràfting i Andorra són una salsa que pot lligar molt bé, es necessita muntanya, infraestructures turístiques i la combinació perfecta és tota la resta que el país ofereix: oci, compres, natura i cultura. És el complement ideal pel que tenim, i alhora per al turisme d’esquí que fora de la temporada bona tindrà un atractiu extra.

Cal ser prudent i veure com evoluciona tot plegat, quin cost té, qui són els agents implicats i com es planteja tot el projecte, però no es pot negar que a priori, amb la poca informació que tenim, pot arribar a fer goig.

I és que ens ho mirem com ens ho mirem, el model econòmic d’Andorra és el que és ara mateix, i cada dia depenem més del turista, que malauradament no gasta tants diners com voldríem tots plegats. Com més atractius tinguem, més podran triar i més s’amplia el ventall de l’oferta i, per tant, de possibles personatges atrets pel que aquí oferim. Si al Pallars funciona, per què aquí no hauria de rutllar?