En menys d’un mes celebrarà el 26è aniversari al capdavant de l’Esbart Sant Romà d’Encamp, del que n’és encarregada d’ençà el seu naixement el juny del 1989. Els constants plens en l’aforament de les exhibicions de la institució refermen l’èxit del cos dansaire encampadà, convertit ja en una institució cultural de tradició al Principat que delecta el públic tot difonent balls folklòrics i tradicionals amb les danses més contemporànies.

 

–Dins del Sant Romà sempre he portat la direcció, alguna substitució puntual quan era més jove. Vaig formar part del cos de dansa de l’Esbart Santa Anna durant molts anys.

 

–Independentment del valor inherent que comporta un fet com aquest per a algú amb inquietud artística, confesso que és un orgull, és un esbart jove amb moltes possibilitats i amb uns dansaires molt receptius a l’hora de seguir un estil innovador i original.

 

–Mimetismes ja ha celebrat 14 edicions. Un espectacle que la gent ja coneix i que es caracteritza per oferir dues parts totalment diferents.

 

–Jo crec que el ballarí es fa, el que és bo ha de posar molt de la seva part per ser-ho. La dansa és un art, que com molts altres, necessita molt treball i constància, i això també se li pot exigir a un dansaire amateur, de fet també li exigeixo.

 

–En el món dels esbarts admiro l’Albert Sans, antic director de l’Esbart dansaire de Rubí,per mi, el mestre de la dansa tradicional catalana. En l’àmbit de la dansa contemporània n’hi ha molts de coreògrafs que m’agraden, però en destacaria especialment dos: Hofesh Schectter i Marcos Morau.

–No m’ho de pensar massa: els meus fills.

 

–De la mateixa manera que m’imagino que fa qualsevol creador. Miro d’estar en contacte constant amb el món de la dansa, m’alimento de tants espectacles de dansa com puc (tenim una programació excel·lent en ciutats properes dels països veïns). També m’ajuda en la inspiració l’equip amb què compto, tant en l’àmbit de la direcció com els membres del cos de dansa, que els apassiona el que fan. Són persones que fa molts anys que hi són i que són un referent i un exemple per als dansaires que creixen. Em fan la feina més fàcil.

 

–Jo faig tot el que puc amb el que tinc a l’abast perquè se’n trobin un millor.
 

–Sí, sóc cap de la Secció de Joventut del Comú d’Encamp.

 

–Ho intento, però amb dues feines i dos fills és complicat. He de dir que m’apassiona el cinema.

 

–No tinc petits plaers diaris, estic fent dieta! Confesso que, si em sobra un minut al final del dia, aprofito per mirar ‘Juego de Tronos’, una de les meves sèries preferides.

 

–La mandra i les poques ganes fer feina d’algunes persones, senzillament!
 

–Penso que les dos. Crec que una porta a l’altra!
 

–N’hi ha uns quants, però destacaria la meva ajudant de direcció a l’Esbart, la Fanny Llanos.

 

–Em sap greu, però seran quatre: sinceritat, disciplina, responsabilitat i exigència.

 

–Penso que el valor està en com la defineixen els altres, però més enllà de la tasca d’aprenentatge m’agrada treballar el valor de la importància del treball de grup, una característica que penso que fa que siguem on som.

 

–Creu que es valora a Andorra una tradició com són les agrupacions dansaires?

–No suficientment. Independentment que la nostra agrupació es mantingui viva gràcies al suport econòmic del Comú d’Encamp i la col·laboració de l’empresa Mercacenter, ens queda molt per fer perquè la gent valori la cultura al nostre país i la importància que ha de tenir en el creixement de les persones. Això s’hauria de traduir en una implicació molt gran per part de les administracions en general.

 

–En la meva tasca en concret no ho sé pas, però sempre he defensat que tots els infants haurien de poder descobrir les arts (música, dansa, teatre...) en el seu procés educatiu i el valor que poden tenir en el seu procés de creixement. Això deu anar lligat a mesures polítiques, no?

 

–D’entrada, i tenint en compte que treballo amb joves diàriament, sempre els hi dic que han de fer el que més els agradi, però que ho facin bé. En un dansaire, però, hi afegiria que no es conformi amb la tècnica perquè sense sentiments no hi ha dansa.