Agustí Rios (Vilanova i la Geltrú, 1945) va arribar a Encamp l’any 1972, on encara viu, i s’ha dedicat professionalment a ser ebenista i restaurador de mobles. La pintura i l’artesania sempre l’han acompanyat, una afició-ofici que no ha abandonat mai, i, a més, fa 25 anys que és professor de pintura i de dibuix a l’Escola d’art d’Encamp. Duran tot l’estiu, exposa gravats i aquarel·les de les esglésies romàniques a la tercera planta del Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, on hi ha les maquetes de les capelles romàniques del país.

–Professor de dibuix i pintura. Li agrada ensenyar?
–Sí! Tinc bastanta canalla, i també adults. De moment encara continuaré un any més. Em volia jubilar però  en el nostre ofici no ens jubilem mai!

–Vostè és restaurador, ebanista, fa gravats, pinta aquarel·les, dibuixa... Toca totes les disciplines!
–Sóc un artesà. És un neguit que tinc per tot allò que forma part de l’artesania i de l’art. Ho he portat sempre a la sang i continuarem!

–El romànic andorrà, que vostè qualifica de tresor, considera que està poc valorat o promocionat?
–Alguna església sí que està ben promocionada, com Santa Coloma o Sant Joan de Caselles, que estan a peu de carretera, però les que queden més apartades els falta una mica... A la vall de Boí tenen molta promoció, fins i tot hi van autocars a visitar el romànic.
Aquí algunes capelles sembla que estiguin abandonades! Sant Romà de les Bons queda apartada, però hi puja gent i a l’estiu s’obre al públic amb guia inclòs, però moltes d’altres estan sempre tancades. I dels entorns ja no en parlem... La de Sant Miquel de la Mosquera, a Encamp, queda tapada dins del nucli urbà... Però no s’hi pot fer res, es va construint, construint i construint, i es va tapant tot.

–L’artista neix o es fa?
–Es porta a dins de la sang, sempre hi ha una sensibilitat que ve de naixement. Les tècniques s’aprenen, però falta el cuquet per fer les coses.

–Quins referents artístics té? Algú que admiri especialment?
–D’Andorra, el Sergi Mas, que és un artesà. També l’Àngel Calvente, que és un bon dibuixant i ho domina tot: l’aquarel·la, l’escultura... I el meu fill, el Sergi Rios, que també és gravador. De pintura, el Joaquim Mir (1873-1940), que va passar dos estius aquí, allotjat a Escaldes. I, sobretot, els impressionistes!

–De fet, les seves aquarel·les recorden els impressionistes.
–Els impressionistes són els que sempre m’han agradat. El Mir també ho era però no va tenir molts contactes a França, va estar molts anys a Vilanova i la Geltrú i hi va muntar una escola. Recordo a Vilanova, quan era petit, que hi havia pintors com el Cabanyes (1877-1972) i el Salvador Masana (1924-2009), i recordo l’olor de l’aigua-ras que utilitzaven i potser me n’ha quedat alguna cosa.

–Té alguna altra afició?
–Llegir. Les meves estones lliures les dedico a la lectura.

–Què llegeix?
–De tot, assajos, biografies, molta novel·la negra.

–Creu que a Andorra es valora prou la feina dels artistes?
–No [riu]. Falta una mica d’ajuda del Govern. A la Biennal de Venècia només hi participen dos o tres artistes, els Tallers de la Massana se n’han anat en orris... Falta promoció per treure la gent jove fora del país. I en espais com els comuns o el CAEE s’haurien de promocionar més.

–Quin consell donaria a un jove que vol dedicar-se a l’art? Per exemple, als seus alumnes.
–Treball i treball. I ganes. Però en no tenir suport es desanimen, i caldria que el Govern s’hi posés més, la cultura és l’assignatura pobre dels polítics i costa molt.