Periodista retirat i autor de l’obra ‘Aquí les penjaven’. Pastor assegura que encara és un aprenent, tot i que ha guanyat guardons de prestigi, com el premi Principat d’Andorra 2003, l’escriptor es considera encara un aprenent. 

 

–La vocació neix, però la professió es fa. S’adquireixen unes aptituds, sobretot amb la pràctica. Deia Picaso –o al menys a ell se li atribueix– que quan li preguntaven per la inspiració, deia: Sí, sí, ja hi crec, però procuro que em trobi treballant. 

 

–Molts. Com a poetes, sobretot el Martí Pol i l’Espriu. Perquè també he fet poesia. I com a novel·listes, Pedrolo, Ferran Torrent, i des dels més antics de tots, Joanot Martorell, de Tirant lo Blanc. I tants i tants. Sempre és important llegir molt per poder escriure.

 

–És una cosa que porto gairebè com a vici, i després, la curiositat periodística em suscita a l’aproximació de personatges, temes i fets. I a partir d’aquí, desenvolupo –en forma de poema, novel·la o assaig– la creació o documentació del gènere que crec que em serveix més per desenvolupar el tema.

 

–A partir d’una situació, d’uns fets o una personalitat, començo a rumiar de quina manera ho puc fer. Primer és un procés mental; de pensar i donar-hi molts tombs, i quan ho veig clar, em poso directament a escriure.

 

–I tant! És una cosa més de feina que de rampell. 

 

–Com a feines no, perquè ara ja estic jubilat. Però com aficions, vaig estar un temps col·leccionant segells, i de tant en tant, vaig a pescar. I per suposat, m’agrada molt llegir i veure cinema.

 

–N’hi ha tants... Llegir tota la premsa, menjar segons quins plats, dormir... I tants més!

 

–Difícilment, només les manifestacions fanàtiques i especialment contra els drets humans.  

 

–Les dues coses. 

 

–Moltíssims! Espanyols i d’aquí. D’Adorra jo diria el Ricard Poy, el Toni Solanelles, l’Albert Roig... I tants més. De fora, des del recentment desaparegut Jesús Hermida a la Rosa Montero.

 

–Honestedat, rigor i habilitat tècnica per escriure. Tot i que l’escriptor potser no hauria de mantenir tant ferm el rigor.

 

–En primer lloc, jo em definiria com  un tastaolletes, és a dir, tocar de tot, no repetir mai gènere ni tema, normalment m’intento allunyar el més possible del que he fet abans. I em reconec encara com un aprenent com un afeccionat i no com un gran professional. Sembla mentida, però encara continuo considerant-me com un aprenent a la meva edat.
 

–Jo no estic descontent amb l’èxit que he tingut, perquè per ara, les dos obres que he desenvolupat, estan esgotades. 

 

–Crec que sí, perquè normalment quan el periodista rep una trucada espontània d’algú que l’ha llegit, normalment és per queixar-se o criticar. Però a Andorra, he rebut moltes trucades de felicitació i agraïment, cosa que no m’havia passat mai. 

 

–Als periodistes, que tinguin paciència i sobretot compadir-los amb els temps que corren, i als escriptors, constància. H