VICENÇ MATEU I MÒNICA BONELL SÍNDIC I SUBSÍNDICA
VICENÇ MATEU I MÒNICA BONELL: «El Govern té la lògica del Govern i el Consell s’ha de fer respectar»
El Síndic i la Subsíndica, Vicenç Mateu i Mònica Bonell, són dues persones que representen Andorra, que acullen visites oficials, que tenen un sentit d’Estat, però que també pateixen les preocupacions de la realitat del país, amb un dia a dia diferent i, sobretot, assumint que fonamentalment el que han de tenir és el millor tarannà possible / Per RAFA MORA
–Què significa ser persona d’Estat?
–Vicenç Mateu: Quan acceptes aquesta responsabilitat, deixes de ser tu mateix per representar el Consell. Això porta condicionants i limitacions a l’hora de fer les coses.
–Mònica Bonell: Al mateix temps som a Andorra, que hi ha molta proximitat, i per un costat hi ha aquesta responsabilitat que tu assumeixes perquè saps que estàs representant una institució, però alhora la teva vida la continues igual.
–Hi ha d’haver un equilibri.
–V. M.: És inevitable la personalitat i manera de ser, però en ser Síndic hi ha un punt de solemnitat: a vegades no saps on situar-te, perquè si et passes de solemne et poden dir «però aquest tio què s’ha cregut?», «se li ha pujat el càrrec al cap»... però d’altres m’he trobat amb gent que em diu: «Escolta, tu no pots anar vestit així, ni que sigui dissabte o diumenge, tu ara ets el Síndic». I fas el que pots.
–M. B.: Jo porto aquest equilibri bé, però també l’has de portar bé perquè aquí a Andorra hem crescut així. Nosaltres amb els polítics que hi han hagut, tot era molt normal, sense grans problemes.
–V. M.: No crec que hagi canviat molt la nostra manera d’actuar en la vida particular. També diria que tampoc ens coneix tanta gent com potser als membres del Govern.
–M. B.: Això mateix, no ens coneixen tant.
–V. M.: Tinc la sensació que o bé la gent et coneix i no et diu res, o n’hi ha molta que no sap qui ets.
–Passen desapercebuts?
–M. B.: Sí, sí. Et tenen vist, els hi sones, però no t’ubiquen.
–V. M.: Potser si ens veuen de vestit i corbata sí... també alguna persona m’ha dit: «No, no, si et coneixem perfectament».
–I si miren cap enrere, com han arribat a aquest punt de la seva vida en què ocupen aquest càrrec?
–V. M.: En el primer mandat jo no m’imaginava que podia ser Síndic. De fet, quan encara no estava constituït el Consell una periodista em va demanar si havíem parlat qui seria Síndic, i li vaig dir que no ho sabia, i em va dir que sonava el nom de Miquel Aleix, i li vaig dir que m’estranyava perquè era de la mateixa parròquia que el cap de Govern, i que per tant no podria ser d’Escaldes... és a dir que a mi ni se’m passava pel cap ser-ho. Jo m’imaginava a Govern o de conseller, però de Síndic no. Però ja no és que t’agradi o no, és que és un honor i un privilegi ocupar aquesta responsabilitat. Quan era petit, al col·legi, que no existia ni el Govern ni el cap de Govern, el Síndic era una figura tremenda.
–Les expectatives s’han complert?
–M. B.: Vaig començar en un comitè a Canillo i en el 2004 era al comú. Quan em presento a les eleccions no se’m passava pel cap que faria tàndem amb el Vicenç. I com que no sabia què era el Consell General perquè venia d’un Comú, les expectatives eren altes. També va coincidir amb el nou edifici, i aquí sí que hi va haver una aposta per part dels dos d’obertura al ciutadà i de donar a conèixer més el Consell.
–V. M.: Crec que això ho haguéssim fet amb edifici o sense, el que passa és que l’edifici obre possibilitats. Però hi havia la voluntat nostra. No hi havia, per exemple, un record, un simple llapis, alguna cosa de Casa de la Vall, i vam decidir fer un logo més informal, actualitzar la web, les xarxes socials... La part legislativa és una, però després està la part més representativa del Consell que és acollir a tothom.
–Quin és el dia a dia? El ciutadà potser es queda amb la imatge de l’hemicicle.
–V. M.: La política es comença a cuinar en els grups parlamentaris, es continua cuinant en les comissions i al final treus el plat al menjador en la sessió, que és una representació, si es vol.
–És com un 5% de tot el que es fa.
–V. M.: Exacte. I després hi ha una quantitat de treball administratiu brutal. Tots els consellers generals es mostren sorpresos de la quantitat de paper que els hi arriba.
–M. B.: És un seguit d’accions que no es veuen. I com que molta gent no veu més que la sessió, es pregunta per exemple què fa la figura del subsíndic, perquè en el Consell no intervé. Hi ha molt treball previ.
–I què fa la subsíndica?
–M. B.: La subsíndica participa en totes les activitats, des de la feina administrativa a organitzar els esdeveniments que tenim. Si hi ha un acte d’aquí a uns mesos l’hem d’estar preparant, i tots de la mà amb les 16 o 17 persones que hi treballen al Consell.
–V. M.: El principal és la feina legislativa, però està el BOPA, les lleis s’han de signar per enviar als coprínceps... hi ha molts tràmits per assegurar al ciutadà que les coses es fan bé, que tot sigui garantista, parlar amb tots, posar-nos d’acord... I a vegades fins i tot passa que en la sessió,es diuen coses que, home, abans t’han dit una cosa i ara en diuen una altra...
–M. B.: No oblidem que els síndics formen part d’un grup parlamentari, per tant també hi ha una participació política en el teu grup.
–Però sembla que vostès han creat, tot i això, un gran consens?
–V. M.: No ho sé, però és el nostre deure. Sovint el síndic pot ser més criticat més pel seu grup que no per l’oposició. Però la meva feina és ser el síndic de tots, no estic per un grup o per un altre. I, compte, que nosaltres al final votem, però has de gestionar bé els temps de tots. Aquest equilibri ens passa amb la relació amb el Govern. En les relacions entre el ‘búnquer’, que és el Govern, i el ‘tossal’, que és el Consell, ja és un clàssic perquè sempre hi ha frecs, perquè el Govern té la lògica del Govern, i no dic bona ni mala fe, sinó que té una manera de funcionar, els seus interessos, està enfocat d’una manera, i el Consell va per un altre camí i s’ha de fer respectar. I clar, nosaltres també som part de la majoria. A vegades en les relacions entre el cap de Govern i el síndic, o entre el Govern i la Sindicatura hi ha friccions.
–M. B.: Són relacions que no són evidents. Quan som al grup estàs defensant una proposició de llei i tens un posicionament i t’impliques, però quan fas el paper de síndic o subsíndic et deus a tots els consellers, i no estàs donant avantatges, i això a vegades no es percep. No es tracta de ser més crític o no, sinó de complir el reglament.
–És com que vostès s’adapten a la situació però els altres no ho noten?
–M. B.: De vegades sí, i de vegades no.
–V. M.: Els grups tenen interessos. Sovint la gent que es dedica a la política té una personalitat que Déu n’hi do, aleshores no es fàcil, perquè hi ha reunions complicades. Però no podem enfadar-nos, i si ho fas has d’oblidar-ho i continuar fent ponts.
–A vegades això sembla com un àrbitre d’un pati de col·legi.
–V. M.: Sí, bé, però si compares amb altres parlaments, això nostre és molt civilitzat. En tot cas, com a síndic si et critiquen no t’hi tornes, no entres en la polèmica.
–I s’ha de tenir cintura per depèn quines situacions. El Dia de la Democràcia els avis van ser molt crítics durant la recepció aquí. Per tenir aquest talant s’ha de tenir una formació especial o va amb la personalitat?
–V. M.: Amb els avis va ser agradable. El pitjor és en el debat polític, quan s’enverina.
–M. B.: Jo crec que forma part de la nostra personalitat. Els dos tenim el nostre caràcter, com tots, però s’ha de valorar l’experiència de Vicenç com a diplomàtic o ambaixador, saber de protocol, per exemple. A mi em va servir molt ser al comú perquè allà ho veus molt més evident que les expectatives de la gent són difícils d’acomplir, és com si mai faràs content a tothom. En algunes coses jo he aprés a no contestar.
–V. M.: A mi m’ha servit que ja vaig ser conseller general, i ja saps per on van els tirs. Ara amb això que si es dóna molta informació, que si no se’n dóna... és un clàssic. Facis el que facis sempre hi ha un conflicte.
–I com es brega amb la premsa?
–M. B.: És molt difícil bregar amb vosaltres (riu).
–V. M.: Jo abans de sortir de casa al matí m’he llegit tots els periòdics, i no puc no fer-ho. Estàs pendent, perquè un enfoc d’una determinada manera condiciona molt, un peu de foto, una foto... n’hi ha moltes maneres de presentar les coses.
–M. B.: Jo abans era més impulsiva, i quan es publicava una cosa que creia que no s’ajustava a la realitat intentava parlar amb el periodista, però llavors veus que és complicat.
–V. M.: Si organitzar un aniversari d’un nen porta molta feina, és que per organitzar qualsevol cosa hi ha molta feina, i no tot és blanc o negre sinó que hi ha molts matisos...
–I la política andorrana, és creïble?
–V. M.: Crec que sí, o ho vull pensar. Semblava que anaven a sortir nous partits com a fora d’Andorra, i aquí no ha passat... és que això és molt petit. Incorporar nova gent és difícil.
–M. B.: Crec, Vicenç, que és creïble, però pel fet de ser Andorra, de ser petits, hi ha molta desafecció. Hi ha gent que està molt al dia, però hi ha molta altra que viu el seu dia a dia i que el que menys mira és el que fem.
–V. M.: Hem patit el mimetisme dels polítics de fora. Quan la visita dels expresidents del Parlament europeu surava que vivíem en una situació de molt ben gran benestar que no pas ells, però l’endemà que deixi de ser síndic ja he acabat, i en canvi ells que et miren a tu amb una certa condescendència resulta que tenen una sèrie de beneficis que... en fi.
–Quina imatge creuen que té la gent del Consell?
–V. M.: Una mica allunyada, però aquesta és una de les institucions més valorades. Abans el síndic ho era tot, i en la gent gran encara queda aquella idea.
–Hauran viscut moltes anècdotes.
–V. M.: Vam tenir una recepció amb una delegació d’Azerbadjan, que eren molt amables i tot, però contínuament estaven fent brindis. Se’n va fer un al principi del sopar oficial, però després cada vint minuts anava repetint-se, i era estrany, però en el fons tens el privilegi de tenir contacte amb cultures molt diferents a la nostra. Mirem de fer-ho el millor que podem.
–M. B.: Per a mi curiós va ser un dia quan va anar a firmar el llibre que fem signar a les persones més importants i rellevants, en aquest cas la princesa de Tailàndia, que segurament allà al seu país és una persona molt important, però ella va signar amb un adhesiu, i segurament era la seva figura, o de quan era petita, però va ser xocant. I allà està, en el llibre.
–Què significa ser persona d’Estat?
–Vicenç Mateu: Quan acceptes aquesta responsabilitat, deixes de ser tu mateix per representar el Consell. Això porta condicionants i limitacions a l’hora de fer les coses.
–Mònica Bonell: Al mateix temps som a Andorra, que hi ha molta proximitat, i per un costat hi ha aquesta responsabilitat que tu assumeixes perquè saps que estàs representant una institució, però alhora la teva vida la continues igual.
–Hi ha d’haver un equilibri.
–V. M.: És inevitable la personalitat i manera de ser, però en ser Síndic hi ha un punt de solemnitat: a vegades no saps on situar-te, perquè si et passes de solemne et poden dir «però aquest tio què s’ha cregut?», «se li ha pujat el càrrec al cap»... però d’altres m’he trobat amb gent que em diu: «Escolta, tu no pots anar vestit així, ni que sigui dissabte o diumenge, tu ara ets el Síndic». I fas el que pots.
–M. B.: Jo porto aquest equilibri bé, però també l’has de portar bé perquè aquí a Andorra hem crescut així. Nosaltres amb els polítics que hi han hagut, tot era molt normal, sense grans problemes.
–V. M.: No crec que hagi canviat molt la nostra manera d’actuar en la vida particular. També diria que tampoc ens coneix tanta gent com potser als membres del Govern.
–M. B.: Això mateix, no ens coneixen tant.
–V. M.: Tinc la sensació que o bé la gent et coneix i no et diu res, o n’hi ha molta que no sap qui ets.
–Passen desapercebuts?
–M. B.: Sí, sí. Et tenen vist, els hi sones, però no t’ubiquen.
–V. M.: Potser si ens veuen de vestit i corbata sí... també alguna persona m’ha dit: «No, no, si et coneixem perfectament».
–I si miren cap enrere, com han arribat a aquest punt de la seva vida en què ocupen aquest càrrec?
–V. M.: En el primer mandat jo no m’imaginava que podia ser Síndic. De fet, quan encara no estava constituït el Consell una periodista em va demanar si havíem parlat qui seria Síndic, i li vaig dir que no ho sabia, i em va dir que sonava el nom de Miquel Aleix, i li vaig dir que m’estranyava perquè era de la mateixa parròquia que el cap de Govern, i que per tant no podria ser d’Escaldes... és a dir que a mi ni se’m passava pel cap ser-ho. Jo m’imaginava a Govern o de conseller, però de Síndic no. Però ja no és que t’agradi o no, és que és un honor i un privilegi ocupar aquesta responsabilitat. Quan era petit, al col·legi, que no existia ni el Govern ni el cap de Govern, el Síndic era una figura tremenda.
–Les expectatives s’han complert?
–M. B.: Vaig començar en un comitè a Canillo i en el 2004 era al comú. Quan em presento a les eleccions no se’m passava pel cap que faria tàndem amb el Vicenç. I com que no sabia què era el Consell General perquè venia d’un Comú, les expectatives eren altes. També va coincidir amb el nou edifici, i aquí sí que hi va haver una aposta per part dels dos d’obertura al ciutadà i de donar a conèixer més el Consell.
–V. M.: Crec que això ho haguéssim fet amb edifici o sense, el que passa és que l’edifici obre possibilitats. Però hi havia la voluntat nostra. No hi havia, per exemple, un record, un simple llapis, alguna cosa de Casa de la Vall, i vam decidir fer un logo més informal, actualitzar la web, les xarxes socials... La part legislativa és una, però després està la part més representativa del Consell que és acollir a tothom.
–Quin és el dia a dia? El ciutadà potser es queda amb la imatge de l’hemicicle.
–V. M.: La política es comença a cuinar en els grups parlamentaris, es continua cuinant en les comissions i al final treus el plat al menjador en la sessió, que és una representació, si es vol.
–És com un 5% de tot el que es fa.
–V. M.: Exacte. I després hi ha una quantitat de treball administratiu brutal. Tots els consellers generals es mostren sorpresos de la quantitat de paper que els hi arriba.
–M. B.: És un seguit d’accions que no es veuen. I com que molta gent no veu més que la sessió, es pregunta per exemple què fa la figura del subsíndic, perquè en el Consell no intervé. Hi ha molt treball previ.
–I què fa la subsíndica?
–M. B.: La subsíndica participa en totes les activitats, des de la feina administrativa a organitzar els esdeveniments que tenim. Si hi ha un acte d’aquí a uns mesos l’hem d’estar preparant, i tots de la mà amb les 16 o 17 persones que hi treballen al Consell.
–V. M.: El principal és la feina legislativa, però està el BOPA, les lleis s’han de signar per enviar als coprínceps... hi ha molts tràmits per assegurar al ciutadà que les coses es fan bé, que tot sigui garantista, parlar amb tots, posar-nos d’acord... I a vegades fins i tot passa que en la sessió,es diuen coses que, home, abans t’han dit una cosa i ara en diuen una altra...
–M. B.: No oblidem que els síndics formen part d’un grup parlamentari, per tant també hi ha una participació política en el teu grup.
–Però sembla que vostès han creat, tot i això, un gran consens?
–V. M.: No ho sé, però és el nostre deure. Sovint el síndic pot ser més criticat més pel seu grup que no per l’oposició. Però la meva feina és ser el síndic de tots, no estic per un grup o per un altre. I, compte, que nosaltres al final votem, però has de gestionar bé els temps de tots. Aquest equilibri ens passa amb la relació amb el Govern. En les relacions entre el ‘búnquer’, que és el Govern, i el ‘tossal’, que és el Consell, ja és un clàssic perquè sempre hi ha frecs, perquè el Govern té la lògica del Govern, i no dic bona ni mala fe, sinó que té una manera de funcionar, els seus interessos, està enfocat d’una manera, i el Consell va per un altre camí i s’ha de fer respectar. I clar, nosaltres també som part de la majoria. A vegades en les relacions entre el cap de Govern i el síndic, o entre el Govern i la Sindicatura hi ha friccions.
–M. B.: Són relacions que no són evidents. Quan som al grup estàs defensant una proposició de llei i tens un posicionament i t’impliques, però quan fas el paper de síndic o subsíndic et deus a tots els consellers, i no estàs donant avantatges, i això a vegades no es percep. No es tracta de ser més crític o no, sinó de complir el reglament.
–És com que vostès s’adapten a la situació però els altres no ho noten?
–M. B.: De vegades sí, i de vegades no.
–V. M.: Els grups tenen interessos. Sovint la gent que es dedica a la política té una personalitat que Déu n’hi do, aleshores no es fàcil, perquè hi ha reunions complicades. Però no podem enfadar-nos, i si ho fas has d’oblidar-ho i continuar fent ponts.
–A vegades això sembla com un àrbitre d’un pati de col·legi.
–V. M.: Sí, bé, però si compares amb altres parlaments, això nostre és molt civilitzat. En tot cas, com a síndic si et critiquen no t’hi tornes, no entres en la polèmica.
–I s’ha de tenir cintura per depèn quines situacions. El Dia de la Democràcia els avis van ser molt crítics durant la recepció aquí. Per tenir aquest talant s’ha de tenir una formació especial o va amb la personalitat?
–V. M.: Amb els avis va ser agradable. El pitjor és en el debat polític, quan s’enverina.
–M. B.: Jo crec que forma part de la nostra personalitat. Els dos tenim el nostre caràcter, com tots, però s’ha de valorar l’experiència de Vicenç com a diplomàtic o ambaixador, saber de protocol, per exemple. A mi em va servir molt ser al comú perquè allà ho veus molt més evident que les expectatives de la gent són difícils d’acomplir, és com si mai faràs content a tothom. En algunes coses jo he aprés a no contestar.
–V. M.: A mi m’ha servit que ja vaig ser conseller general, i ja saps per on van els tirs. Ara amb això que si es dóna molta informació, que si no se’n dóna... és un clàssic. Facis el que facis sempre hi ha un conflicte.
–I com es brega amb la premsa?
–M. B.: És molt difícil bregar amb vosaltres (riu).
–V. M.: Jo abans de sortir de casa al matí m’he llegit tots els periòdics, i no puc no fer-ho. Estàs pendent, perquè un enfoc d’una determinada manera condiciona molt, un peu de foto, una foto... n’hi ha moltes maneres de presentar les coses.
–M. B.: Jo abans era més impulsiva, i quan es publicava una cosa que creia que no s’ajustava a la realitat intentava parlar amb el periodista, però llavors veus que és complicat.
–V. M.: Si organitzar un aniversari d’un nen porta molta feina, és que per organitzar qualsevol cosa hi ha molta feina, i no tot és blanc o negre sinó que hi ha molts matisos...
–I la política andorrana, és creïble?
–V. M.: Crec que sí, o ho vull pensar. Semblava que anaven a sortir nous partits com a fora d’Andorra, i aquí no ha passat... és que això és molt petit. Incorporar nova gent és difícil.
–M. B.: Crec, Vicenç, que és creïble, però pel fet de ser Andorra, de ser petits, hi ha molta desafecció. Hi ha gent que està molt al dia, però hi ha molta altra que viu el seu dia a dia i que el que menys mira és el que fem.
–V. M.: Hem patit el mimetisme dels polítics de fora. Quan la visita dels expresidents del Parlament europeu surava que vivíem en una situació de molt ben gran benestar que no pas ells, però l’endemà que deixi de ser síndic ja he acabat, i en canvi ells que et miren a tu amb una certa condescendència resulta que tenen una sèrie de beneficis que... en fi.
–Quina imatge creuen que té la gent del Consell?
–V. M.: Una mica allunyada, però aquesta és una de les institucions més valorades. Abans el síndic ho era tot, i en la gent gran encara queda aquella idea.
–Hauran viscut moltes anècdotes.
–V. M.: Vam tenir una recepció amb una delegació d’Azerbadjan, que eren molt amables i tot, però contínuament estaven fent brindis. Se’n va fer un al principi del sopar oficial, però després cada vint minuts anava repetint-se, i era estrany, però en el fons tens el privilegi de tenir contacte amb cultures molt diferents a la nostra. Mirem de fer-ho el millor que podem.
–M. B.: Per a mi curiós va ser un dia quan va anar a firmar el llibre que fem signar a les persones més importants i rellevants, en aquest cas la princesa de Tailàndia, que segurament allà al seu país és una persona molt important, però ella va signar amb un adhesiu, i segurament era la seva figura, o de quan era petita, però va ser xocant. I allà està, en el llibre.