Ivone Fahmi ha estat sis anys al capdavant de l’Agrupacio Sardanista La Grandalla d’Encamp, però després d’aquest temps i pel desgast que porta tirar endavant una iniciativa com aquesta, Fahmi i la junta de l’entitat deixen aquest any l’organització. Tot i que esperen que l’agrupació no es perdi i tingui un relleu, «perquè és una activitat econòmica molt important per a la parròquia». /  Per ESTEFANIA GRACIA

 

–Tot va començar perquè primer vaig apuntar al meu fill a un curs de sardanes d’Encamp i em va semblar una bona activitat. I a l’any següent, quan havia de tornar a començar el ball, vaig parlar amb el president de l’agrupació per veure si es tornarien a fer, però em va dir que ja feia 20 anys que ho portaven i que se’ls començava a fer feixuc. I que si no ho agafàvem els pares, segurament no ho podrien tirar endavant, perquè ja eren molts anys. 

En aquell moment, vaig pensar que seria una llàstima que es perdés l’activitat, així que vaig agafar a les meves amigues i les vaig convèncer per tirar endavant nosaltres mateixes l’Agrupació Sardanista La Grandalla d’Encamp. 

 

–Vam muntar el primer aplec amb l’antiga junta i ho vam preparar tot per a les 150 persones que hi van assistir, és cert també que vam acabar força esgotades, perquè érem quatre noies que ens havíem posat dins d’aquest món sardanístic sense ser massa expertes. Però la veritat és que vam caure en gràcia, perquè a l’any següent, els qui van venir van portar als amics i familiars i vam doblar l’assistència, ja que van venir unes 300 persones. Llavors, una de les meves millors amigues, que també és la vicepresidenta de l’agrupació, Nicole Arajol, em va comentar que seria interessant anar a un aplec de fora per representar a Andorra, i al final hi vam anar.

 

–A Lourdes, just a vigílies de Nadal. Allà vam rebre un correu electrònic que deia que el mateix cònsol de Lourdes ens faria una recepció oficial. Nosaltres no ens ho creiem, ens havíem posat a l’agrupació una mica per impuls i vam acabar representant el Principat a Lourdes. I llavors, amb els vint i pico nens que teníem al grup, tots vestits de blanc i lila i amb la bandera d’Andorra, vam ballar sardanes. Els nens en van sortir molt contents i vam decidir fer més sortides a altres aplecs. A més, cada cop que anàvem a un aplec de fora i visitàvem la ciutat, els sardanistes d’aquestes després venien als nostres aplecs. I cada cop es va anar apuntat més i més gent.
 

–Sí, el comú també ens va portar a Portugal per representar el país i ens ho vam passar molt bé.

 

–Sí, no ens volíem quedar només en el ball, quan anàvem a aplecs de fora aprofitàvem per fer excursions o visitar les ciutats. I quan venia la gent d’altres aplecs a Encamp, complementàvem les sardanes amb ofertes hotelers, excursions o altres visites a diferents indrets d’Andorra. Amb els aplecs també fèiem sopars de gala, i la veritat és que tenien molta acollida i afluència. A més, hi havia ocasions en que les activitats coincidien amb dies festius o ponts més llargs i la gent que venia de fora es quedava a dormir a Encamp. Per tant, aquestes activitats aportaven una bona promoció economia a la parròquia. 

 

–Per circumstàncies de la vida ho hem de deixar, perquè ja portem sis anys i el desgast és força gran. El Comú d’Encamp ja està assabentat de tot i ara farem el tancament de comptes. Per ara no hi ha cap relleu per agafar l’agrupació, però és important continuar amb la iniciativa perquè a nivell de la parròquia, és una activitat econòmica molt important.