Va aprendre a dominar els fogons a la terra de Ferran Adrià, la Costa Brava, i amb una ampla experiència en diverses cuines de la península Ibèrica, Jordi Banqueri (Barcelona, 1 de setembre del 1974) és des de fa set anys l’ideòlog i executor de tot allò que se serveix al restaurant de l’Art Hotel. Es va formar a l’escola d’hosteleria de Girona Sant Narcís i ha fet una estada a la prestigiosa escola de cuina Martín Berasategui. Ell mateix reconeix que és una experiència «brutal», dura, però amb una recompensa: És un dels afortunats que treballa en allò que li agrada i queda clar que en sap una estona. 

 

–L’objectiu és donar una carta de cuina fresca, de mercat i sense complicacions. Amb productes de quilòmetre zero i peix de costa catalana. I postres amb fruita fresca: sopes fredes de pinya, amb gelat, sucs… Tot natural. I algun pastís, però poquet. El menú canvia molt respecte al d’hivern. Oferim molta més varietat de plats freds: sopes de meló, síndria, gaspatxo, vichyssoise, amanides, carpaccios i després un apartat d’arrossos de tot tipus, però sec, que no sigui pesat.

 

–Sí. En cada canvi de carta mirem estadístiques de que demana més la gent. Les carns a la brasa sempre funcionen, tant a l’hivern com l’estiu. I el peix, tot i ser un país de muntanya, té molta demanda.

 

–Principalment andorrana i funciona sobretot el menú d’entre setmana de migdia. Aquí la majoria té identificat l’Art Hotel també com un restaurant. I la gent que ve a dormir, algun àpat sempre el fa aquí també.

 

–Uns 30 euros i amb menú, uns 15. Per una mica més tens menjar de més qualitat, presentació més acurada, servei més fi i un entorn ben cuidat.

 

–Els arrossos. Fem set o vuit tipus i és el que més demana la gent. Diguem que aquest és el plat estrella.

 

–El salpicó de llamàntol fresc. Cal una bullició lenta, treure la closca sense que es trenqui la carn, verdures ben talladetes… Requereix el seu temps.

–Són tendències que es creen, però aquí no ho fem. Les racions son bones, consistents i equilibrades.

 

–És l’aposta de cada dia. No és fàcil oferir producte fresc en un local tan gran. Tenim un aforament per 80 persones però no sabem si omplirem o si vindran 20 clients. S’ha d’apostar, arriscar, de vegades et quedes curt.

–Els arrossos o un suc de peix. Jo sóc del que cuino i estic tot el dia menjant.

 

–Jo, sempre. També amb els amics i allà on vaig. M’encanta.

 

–Els sofregits. Hi ha alguns que has d’estar molt a sobre, s’han de preparar amb paciència fins que trobes el punt.

–Si, m’agrada veure si gaudeixen.

 

–Sí, alguna vegada. I si no surto jo, com també si alguna vegada he fallat en alguna cosa. S’ha de donar la cara.

 

–Aquí per uns quants. Ara em ve al cap José Corbacho, que va menjar un bacallà confitat, crec que amb espàrrecs. També a Barcelona vaig cuinar per la llavors reina Sofia i va menjar uns llagostins arrebossats amb fideus de soja.

 

–Crec que la tendència serà les tapes. Amb el calor no acostuma a venir de gust atipar-se de menjar.

 

–Sí.

 

–(Riu). Crec que la reacció del jurat va ser desmesurada perquè un professional not pot fer aquestes coses però es tractava d’un amateur. La cuina també està per jugar, ho va intentar i em sembla molt bé. Es van passar fent-lo plorar, però que la tele busca aquestes coses.