GABRIEL J. MARTÍN PSICÒLEG
GABRIEL J. MARTÍN: «L’homosexualitat és innata, no s’aprèn»
El psicòleg expert en psicologia gai afirmativa Gabriel J. Martín (San Fernando, 1971) ha aprofitat la seva estada al país per impartir seminaris a docents, psicopedagogs i psicòlegs per presentar el seu llibre, Quiérete mucho, maricón. Manual de éxito psicoemocional para hombres homosexuales (Roca). / Per ESTHER JOVER MARTIN
–‘Quiérete mucho, maricón’. Provocant el personal?
–Jo no tenia la intenció de provocar! Des del 2012 és la frase amb què acomiado tots els meus articles. Entre els col·lectius i minories és habitual que una paraula que s’utilitza com a insult es resignifiqui per generar una marca lingüística de complicitat.
–A la seva consulta, vostè només atén homes homosexuals. Per què?
–Vaig arribar a Barcelona fa vuit anys, procedent de Cadis, i em vaig apuntar a la Coordinadora Gai i Lesbiana de Catalunya i hi vaig ocupar la plaça de psicòleg. Des de feia dècades, a la Coordinadora hi havia un psicòleg home i una psicòloga dona; als homes els era igual, però les noies sempre escollien la dona. El que em passa és que mai he tingut una dona lesbiana a la consulta! I a la privada igual. I les dones lesbianes prefereixen ser ateses per una dona encara que no ho sigui. Ho entenc: quan tu vas a la consulta és per obrir el cor, per estar còmode. Per tant, quan parlo i escric ho faig del que conec, des de l’experiència, els homes gais.
–Al llibre parla de l’autoafirmació.
–Parlo de moltes coses! Primer explico què és l’homosexualitat, que té a veure de qui t’enamores. Les persones som homosexuals perquè ens enamorem de persones del nostre sexe, amb independència que hi tinguem relacions sexuals o no, perquè el que importa són els sentiments. És una característica innata, no apresa. No et fas gai, mai, l’única opció és expressar-te com ets o amagar-te. L’homosexualitat contravé totes les lleis principals de l’aprenentatge humà, és innata, natural.
–Conec algunes dones que sempre tenen parelles homes, però en algun moment de la vida han tingut una relació amb una altra dona.
–Pot ser que siguin bisexuals però que no ha tingut l’oportunitat, fins a una determinada edat, de conèixer alguna dona i enamorar-se. Entre les dones la bisexualitat és més freqüent; entre els homes està més polaritzat: o gai o hetero. A més, a l’hora de sortir de l’armari, les dones ho fan més tard que els homes.
–És una qüestió cultural?
–No, no hi té res a veure. Hi ha estudis que comparen cultures, i la proporció de persones homosexuals és similar, sigui Occident, Àfrica o països musulmans. Una altra cosa és que se’n parli. La cultura només té incidència en el fet de mostrar o no que ets homosexual, però no en ser-ho.
–Tornem al llibre.
–Un altre apartat parla del procés de com acceptar l’homosexualitat de manera naturalitzada: com me n’adono, la gestió-pèrdua, si em rebutjaran... I hi ha un capítol dedicat a com sortir de l’armari i explicar-ho a un familiar, a la feina, etcètera.
–Però, com s’afronta que no t’acceptin els altres? Perquè una persona es pot acceptar tal com és però són les altres les que la rebutgen!
–El problema no és ser homosexual, el problema és el rebuig. Sempre. La base de la psicologia gai afirmativa diu que ser homosexual no és cap problema, i això ja ve dels anys 70, quan es va treure l’homosexualitat del manual DSM, el catàleg de les malalties mentals. El que va quedar molt clar és que ser homosexual no és cap trastorn, i que si les persones homosexuals tenen algun tipus de trastorn, com depressió, neurosi o ansietat, no és causada per l’homosexualitat sinó pel rebuig i l’estigma que pateix en el seu context.
–De què més parla?
–L’homofòbia i les seves seqüeles, i com treballem els seus efectes a la consulta. L’homofòbia pot provocar manca d’autoestima i ansietat. Hi ha homes que vénen a la consulta perquè creuen que són addictes al sexe i el que els passa és que canalitzen l’ansietat a través del sexe compulsiu.
–‘Quiérete mucho, maricón’ també inclou un quadern d’activitats.
–Sí, l’última part és un quadern de treball amb les tècniques que faig servir a la consulta per resoldre temes com l’homofòbia interioritzada, l’ansietat, mancança d’afectivitat, etcètera.
–Què és l’homofòbia interioritzada?
–L’homofòbia no és por als homosexuals, sinó aversió, rebuig. Les persones vivim en societat, i durant el nostre desenvolupament incorporem el pensament dels nostres pares i de la societat. Quan una persona s’adona que és homosexualitat, ja ha interioritzat tot un context d’homofòbia, i això dificulta que et puguis acceptar. Què fas? O ho amagues i portes una doble vida o ho manifestes. L’homofòbia també és el rebuig a la manera de ser de les persones homosexuals.
–Hi ha gent que diu: «Respecto els homosexuals mentre no ho demostrin».
–L’homofòbia considera que hi ha una part de la ciutadania que té tots els drets, i l’altra part no. Per exemple, el dret a la lliure expressió de la teva persona s’està limitant. Aquesta persona és així! Ja li hauria agradat no ser-ho, perquè s’hauria evitat una pila d’hòsties a l’escola per tenir ploma! La gent que pateix agressions i rebuig és la que té ploma. Hi ha homes més afeminats i dones més masculinitzades, què fem? No les deixem expressar-se com són? Molta gent, quan s’allibera, no és que ho faci més, sinó que és l’efecte de treure’s la faixa! Sembla que els homes només tinguin una manera d’expressar-se, la del mascle.
–També hi ha masclisme entre gais?
–I tant! Al llibre dic: «Ser maricón no te hace ni más bueno ni más listo».
–Alguna cosa més?
–Qüestions de la vida quotidiana, com la salut, la parella i el sexe.
–‘Quiérete mucho, maricón’. Provocant el personal?
–Jo no tenia la intenció de provocar! Des del 2012 és la frase amb què acomiado tots els meus articles. Entre els col·lectius i minories és habitual que una paraula que s’utilitza com a insult es resignifiqui per generar una marca lingüística de complicitat.
–A la seva consulta, vostè només atén homes homosexuals. Per què?
–Vaig arribar a Barcelona fa vuit anys, procedent de Cadis, i em vaig apuntar a la Coordinadora Gai i Lesbiana de Catalunya i hi vaig ocupar la plaça de psicòleg. Des de feia dècades, a la Coordinadora hi havia un psicòleg home i una psicòloga dona; als homes els era igual, però les noies sempre escollien la dona. El que em passa és que mai he tingut una dona lesbiana a la consulta! I a la privada igual. I les dones lesbianes prefereixen ser ateses per una dona encara que no ho sigui. Ho entenc: quan tu vas a la consulta és per obrir el cor, per estar còmode. Per tant, quan parlo i escric ho faig del que conec, des de l’experiència, els homes gais.
–Al llibre parla de l’autoafirmació.
–Parlo de moltes coses! Primer explico què és l’homosexualitat, que té a veure de qui t’enamores. Les persones som homosexuals perquè ens enamorem de persones del nostre sexe, amb independència que hi tinguem relacions sexuals o no, perquè el que importa són els sentiments. És una característica innata, no apresa. No et fas gai, mai, l’única opció és expressar-te com ets o amagar-te. L’homosexualitat contravé totes les lleis principals de l’aprenentatge humà, és innata, natural.
–Conec algunes dones que sempre tenen parelles homes, però en algun moment de la vida han tingut una relació amb una altra dona.
–Pot ser que siguin bisexuals però que no ha tingut l’oportunitat, fins a una determinada edat, de conèixer alguna dona i enamorar-se. Entre les dones la bisexualitat és més freqüent; entre els homes està més polaritzat: o gai o hetero. A més, a l’hora de sortir de l’armari, les dones ho fan més tard que els homes.
–És una qüestió cultural?
–No, no hi té res a veure. Hi ha estudis que comparen cultures, i la proporció de persones homosexuals és similar, sigui Occident, Àfrica o països musulmans. Una altra cosa és que se’n parli. La cultura només té incidència en el fet de mostrar o no que ets homosexual, però no en ser-ho.
–Tornem al llibre.
–Un altre apartat parla del procés de com acceptar l’homosexualitat de manera naturalitzada: com me n’adono, la gestió-pèrdua, si em rebutjaran... I hi ha un capítol dedicat a com sortir de l’armari i explicar-ho a un familiar, a la feina, etcètera.
–Però, com s’afronta que no t’acceptin els altres? Perquè una persona es pot acceptar tal com és però són les altres les que la rebutgen!
–El problema no és ser homosexual, el problema és el rebuig. Sempre. La base de la psicologia gai afirmativa diu que ser homosexual no és cap problema, i això ja ve dels anys 70, quan es va treure l’homosexualitat del manual DSM, el catàleg de les malalties mentals. El que va quedar molt clar és que ser homosexual no és cap trastorn, i que si les persones homosexuals tenen algun tipus de trastorn, com depressió, neurosi o ansietat, no és causada per l’homosexualitat sinó pel rebuig i l’estigma que pateix en el seu context.
–De què més parla?
–L’homofòbia i les seves seqüeles, i com treballem els seus efectes a la consulta. L’homofòbia pot provocar manca d’autoestima i ansietat. Hi ha homes que vénen a la consulta perquè creuen que són addictes al sexe i el que els passa és que canalitzen l’ansietat a través del sexe compulsiu.
–‘Quiérete mucho, maricón’ també inclou un quadern d’activitats.
–Sí, l’última part és un quadern de treball amb les tècniques que faig servir a la consulta per resoldre temes com l’homofòbia interioritzada, l’ansietat, mancança d’afectivitat, etcètera.
–Què és l’homofòbia interioritzada?
–L’homofòbia no és por als homosexuals, sinó aversió, rebuig. Les persones vivim en societat, i durant el nostre desenvolupament incorporem el pensament dels nostres pares i de la societat. Quan una persona s’adona que és homosexualitat, ja ha interioritzat tot un context d’homofòbia, i això dificulta que et puguis acceptar. Què fas? O ho amagues i portes una doble vida o ho manifestes. L’homofòbia també és el rebuig a la manera de ser de les persones homosexuals.
–Hi ha gent que diu: «Respecto els homosexuals mentre no ho demostrin».
–L’homofòbia considera que hi ha una part de la ciutadania que té tots els drets, i l’altra part no. Per exemple, el dret a la lliure expressió de la teva persona s’està limitant. Aquesta persona és així! Ja li hauria agradat no ser-ho, perquè s’hauria evitat una pila d’hòsties a l’escola per tenir ploma! La gent que pateix agressions i rebuig és la que té ploma. Hi ha homes més afeminats i dones més masculinitzades, què fem? No les deixem expressar-se com són? Molta gent, quan s’allibera, no és que ho faci més, sinó que és l’efecte de treure’s la faixa! Sembla que els homes només tinguin una manera d’expressar-se, la del mascle.
–També hi ha masclisme entre gais?
–I tant! Al llibre dic: «Ser maricón no te hace ni más bueno ni más listo».
–Alguna cosa més?
–Qüestions de la vida quotidiana, com la salut, la parella i el sexe.