El cantautor valencià Pau Alabajos és conegut pel seu activisme polític. El maig de l’any passat va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Torrent (València) i des d’aleshores compagina el món de la música amb el polític. Malgrat disposar de menys temps, el febrer va treure el seu darrer treball, L’amor i la ferocitat. / Per LÍDIA RAVENTÓS

–El seu últim disc porta per títol Amor i ferocitat. Per què?
–És un disc que marca un abans i un després de la meva carrera musical. Té molta electricitat, és molt contundent, molt rítmic, i es diferència prou dels altres treballs. Canvia la concepció dels altres.

–El nou àlbum, però, segueix tenint cançons de caire polític.
–Sí, de fet, el nom del disc explica que encara tenim aquest component polític, cançons més contundents, que parlen des de la primera persona del plural, més col·lectives. I altres més privades, més personals, en primera persona del singular, que seria l’amor. I aquesta dualitat l’hem tingut des del principi, això no ha canviat. Són cançons molt autobiogràfiques i, evidentment, amb el temps vaig creixent i madurant però sense canviar-ne l’essència.

–En aquest treball parla de moltes ciutats diferents: Florència, Torrent, Sóller... Què el porta a parlar d’aquests llocs?
–La vida del músic fa que estiguis obligat a viatjar moltíssim i les ciutats queden molt integrades en les teves cançons. Hi ha moltes referències a València, que és la ciutat que més m’estimo. Però també n’hi ha a altres llocs com Sóller, per un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També hi ha referències a Florència. És una cançó que parla de moltes relacions personals, no únicament la meva, tot i que és autobiogràfica. Explica com, per culpa d’aquesta crisi amb majúscules, moltes relacions personals s’han vist obligades a viure a distància. I és molt complicat viure aquest tipus de relació perquè sempre depens d’un telèfon mòbil o d’una web cam i d’uns horaris que molts cops estan canviats i alhora estàs condicionat per les sales d’espera dels aeroports, de tren, per quilòmetres de carretera,...

–És complicat compaginar la feina de músic amb la de polític?
–La política sempre ha estat present en les meves cançons. I al final vaig decidir fer un pas endavant en el món de la política perquè crec que la política municipal s’ho mereixia, que és amb la que més crec. És la més immediata, política de quilòmetre zero. He pogut anar compaginant les dues coses però sí que és veritat que hem hagut de baixar una mica el ritme.

–Ha canviat la seva visió de la política ara que ha vist com funciona des de dins?
–Des de dins es veu molt diferent sobretot perquè t’adones que hi ha un mur de burocràcia que dificulta moltíssim les coses. Aquelles idees que tens al cap per fer les coses d’una altra manera, topen amb la barrera de la burocràcia.

–La idea és fusionar el seu paper dins la música i dins la política per intentar canviar allò amb què no està d’acord?
–Per mi la música, i la cultura, és una eina de transformació social. Jo escric d’allò que m’emociona i em toca per dins, del que em crema a l’estómac. La política és una de les coses que més m’apassiona perquè és una bona eina per fer un món millor i un país millor.