JESÚS RONDÁN Maratonià
JESÚS RONDÁN «No penso si als vuitanta anys seguiré corrent»
Estar jubilat i quedar-se al sofà no és el seu estil. Tot al contrari. Persona inquieta, córrer és la seva passió. Va néixer el dia de Nadal, per això es diu Jesús, i en farà 72 en menys d’un mes. Porta fetes una vintena de maratons. Nascut a Almenara (Castelló), als dotze anys va emigrar amb els seus pares a França, on va iniciar-se en l’atletisme, tot i que tard. Des del 2000 és resident a Andorra.
– Va començar tard a córrer...
– Sí, als 37 anys. Vaig fer la meva primera cursa i em va agradar. Anava millorant i em vaig atrevir amb la marató de París i vaig seguir fent-la. Al 1989 vaig aconseguir la meva millor marca en la distància, de 2.53 hores. Aquella va ser la meva última en molt temps. Un any abans havia anat a la de Nova York i va ser de 3.20.
– Perquè va parar?
– Per feina. No podia combinar-m’ho. Quan vaig venir a Andorra vaig començar a fer curses de muntanya. Al 2013 vaig tornar a fer maratons, a València. Des de fa dos anys formo part de l’Amics Atletisme Andorra i tenim l’objectiu de fer-ne dues l’any, una al primer semestre i l’altre al segon.
– Quin és el seu secret per mostrar aquesta vitalitat?
– Faig 1,70 metres d’alçada i peso sempre entre 54 i 55 quilos. No bec, no fumo i tinc una vida molt tranquil·la. Em controlo l’alimentació i és molt important descansar de forma correcta i no acumular excessius quilòmetres. També recuperar-se correctament després de cada entrenament i cada cursa.
– Quin és el seu pla d’entrenaments?
– Entreno tres dies a la setmana i en un d’aquests sempre n’hi ha un en què faig una tanda llarga d’entre 20 i 28 km.
– Amb l’esforç físic i psíquic que suposa una marató, perquè li agrada tant aquesta distància?
– Perquè és tot un repte. Són més de tres hores de cursa i et passa quasi com una vida. Has d’estar pendent de tot el que passa o vindrà l’home de la maça i no podràs acabar. Has de controlar beure bé, estar bé físicament i mantenir el ritme. Tens la impressió que ha passat molt temps. També he d’admetre que és una mica addictiu i et dóna prestigi.
– Deu estar acostumat a ser sempre el més veterà a les maratons...
– Doncs sí, i és curiós perquè hi ha molta gent del públic que m’aplaudeix i m’anima durant la cursa quan em veuen passar. També hi ha altres corredors que em diuen que mai podran arribar al nivell que estic a la meva edat.
– I vostè s’ho haguès pensat?
– No m’ho hagués imaginat mai, però tampoc és una cosa que m’hagués plantejat. No miro tant a llarg termini. Ara mateix, no penso si als vuitanta anys seguiré corrent i fent maratons.
– Quin consell donaria a la gent que s’inicia a les maratons?
– Que no s’obsessionin i que no orientin la seva vida únicament a la cursa. És un hobby i no han de centrar-ho tot en això, perquè sinó no podran arribar als objectius que realment volen aconseguir. A mi m’agrada prendra-m’ho d’una manera tranquil·la, perquè a ningú li interessa si faig un minut més o menys.
– Va començar tard a córrer...
– Sí, als 37 anys. Vaig fer la meva primera cursa i em va agradar. Anava millorant i em vaig atrevir amb la marató de París i vaig seguir fent-la. Al 1989 vaig aconseguir la meva millor marca en la distància, de 2.53 hores. Aquella va ser la meva última en molt temps. Un any abans havia anat a la de Nova York i va ser de 3.20.
– Perquè va parar?
– Per feina. No podia combinar-m’ho. Quan vaig venir a Andorra vaig començar a fer curses de muntanya. Al 2013 vaig tornar a fer maratons, a València. Des de fa dos anys formo part de l’Amics Atletisme Andorra i tenim l’objectiu de fer-ne dues l’any, una al primer semestre i l’altre al segon.
– Quin és el seu secret per mostrar aquesta vitalitat?
– Faig 1,70 metres d’alçada i peso sempre entre 54 i 55 quilos. No bec, no fumo i tinc una vida molt tranquil·la. Em controlo l’alimentació i és molt important descansar de forma correcta i no acumular excessius quilòmetres. També recuperar-se correctament després de cada entrenament i cada cursa.
– Quin és el seu pla d’entrenaments?
– Entreno tres dies a la setmana i en un d’aquests sempre n’hi ha un en què faig una tanda llarga d’entre 20 i 28 km.
– Amb l’esforç físic i psíquic que suposa una marató, perquè li agrada tant aquesta distància?
– Perquè és tot un repte. Són més de tres hores de cursa i et passa quasi com una vida. Has d’estar pendent de tot el que passa o vindrà l’home de la maça i no podràs acabar. Has de controlar beure bé, estar bé físicament i mantenir el ritme. Tens la impressió que ha passat molt temps. També he d’admetre que és una mica addictiu i et dóna prestigi.
– Deu estar acostumat a ser sempre el més veterà a les maratons...
– Doncs sí, i és curiós perquè hi ha molta gent del públic que m’aplaudeix i m’anima durant la cursa quan em veuen passar. També hi ha altres corredors que em diuen que mai podran arribar al nivell que estic a la meva edat.
– I vostè s’ho haguès pensat?
– No m’ho hagués imaginat mai, però tampoc és una cosa que m’hagués plantejat. No miro tant a llarg termini. Ara mateix, no penso si als vuitanta anys seguiré corrent i fent maratons.
– Quin consell donaria a la gent que s’inicia a les maratons?
– Que no s’obsessionin i que no orientin la seva vida únicament a la cursa. És un hobby i no han de centrar-ho tot en això, perquè sinó no podran arribar als objectius que realment volen aconseguir. A mi m’agrada prendra-m’ho d’una manera tranquil·la, perquè a ningú li interessa si faig un minut més o menys.