Va aconseguir la setmana passada el rècord d’Andorra de marató, deixant la nova marca en 3.11.11 hores. La primera on va participar aquesta atleta del CAVA va ser a la de Nova York el 2010. Acompanyava a una amiga, que ja no va tornar a repetir l’experiència. A ella, en canvi, la va enganxar.

 

– Va començar en això de l’atletisme fa només 10 anys...

–Abans no corria ni per agafar l’autobús. No m’agradava gens, però vaig començar a fer-ho en cinta, després al carrer un dia i mira ara. Córrer amb més gent ajuda molt, perquè si no tens ganes sempre hi ha algú que t’anima a fer-ho. Primer vaig començar amb curses de 10 quilòmetres i vaig acabar amb les maratons.  

 

–Quina preparació fa quan ha d’afrontar els 42,195 km?

–Entre dos i tres mesos abans començo a fer-ho, amb setmanes més fortes i altres més fluixes per recuperar. Ho faig sis dies a la setmana. És força sacrificat, perquè he de treure hores d’on sigui i és difícil combinar-ho amb la família i la feina.

 

–Quina és la seva marató preferida?

–Ho són totes, perquè cadascuna té el seu què. La de Nova York perquè era la primera, la de Frankfurt perquè anàvem tres parelles i va anar força bé, a Florència estava lesionada i la vaig poder fer, la de Berlín té una arribada espectacular i la de Sevilla perquè he aconseguit el millor temps. A més, aprofitem cada cursa per anar quatre dies a aquella ciutat i fer turisme.

 

–Què l’enganxa per fer aquesta distància?

–És un sacrifici i l’objectiu més gran que sempre tens és millorar el teu temps. Has de fer un gran esforç, però m’encanta córrer, fer-ho a l’aire lliure i arribar cansada. És una sensació que m’agrada. I a més, les arribades són espectaculars.

 

–Segur que coneix bé el famós mur de la marató...

–A la cursa passes per diferents estats d’ànim. Al principi el d’eufòria i adrenalina, per la meitat penses que ets capaç de menjar-t’ho tot i després ho passes malament, però pensant que he d’acabar com sigui. En el mur es tracta de no aturar-te i llavors baixo el ritme.

 

–Cada marató que ha fet ha estat capaç de rebaixar la seva marca personal, fins aconseguir el record nacional. S’ho esperava?

–Quan m’ho van dir no m’ho creia. No volia tenir la pressió d’aconseguir el rècord, perquè quan te la poses és quan falles. Estava mentalitzada que anava ben preparada i la meva intenció era només la de rebaixar el meu millor temps.

 

–Com a plusmarquista nacional, va haver de passar control antidopatge. Tota una novetat per a vostè...

–Va ser molt curiós, perquè no sabia com anava. Estava allí amb els primers classificats, atletes professionals. Em vaig trobar en una sala tancada, sense poder sortir i sense una gota de líquid. Vaig tardar dues hores a poder-lo passar a base de beure aigua. No m’esperava trobar-me passant un control i el passaport no el portava a sobre. El meu marit el va haver d’anar a buscar i l’hotel el teníem a l’altra punta de la ciutat, amb tots els carrers tancats per la prova. Al final va trobar un taxi, però ell també va tenir la seva pròpia cursa.