JOAN ABELLÀ DIRECTOR DE CASA VICENS
JOAN ABELLÀ: «Amb Casa Vicens volem fer un Gaudí per passejar-lo sense massa pressa»
Joan Abellà Barril (Pont d’Armentera, 1971) va ser gerent del Macba entre el 2008 i el 2016, i ara s’ha embarcat en ela direcció de Casa Vicens, el primer immoble dissenyat per Gaudí i que aquesta tardor s’obrirà al públic en format casa-museu. MoraBanc és la propietària de l’edifici, i Abellà s’encarrega de preparar la comercialització i difusió de Casa Vicens. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Casa Vicens era, fins fa poc, una casa particular, i ara, per primera vegada, la podrà visitar tothom.
–Fins el 2014 era una casa, des de feia gairebé 130 anys la gaudia una família. El senyor Vicens, que la va encarregar, hi va viure pocs anys i després, el 1899, la va comprar la família Jover, que se la va vendre el 2014. Estem intentant que la primera casa de Gaudí s’obri al públic amb els requeriments de fer-la accessible al cent per cent i apropar-la el màxim possible al 1883, any en què es va concebre. És un repte.
–El repte és conservar l’originalitat de Gaudí i, alhora, adaptar-se a la normativa urbanística municipal, l’accessibilitat, la seguretat...
–Hi ha dos reptes importants. Per una banda, agafar la primera casa de Gaudí que, curiosament, és l’última que entra en el sistema d’obres de Gaudí que es podran visitar a Barcelona, i fer-ho captant l’atenció del visitant. Hem de traslladar al públic que el preludi de Gaudí està a Casa Vicens. Tot això s’ha de fer en una casa que va patir una transformació molt important, perquè es va concebre a tres vents i el 1925 es va ampliar i fer a quatre vents. El que era una casa unifamiliar, amb una escala que et duia a les habitacions, de sobte va esdevenir tres apartaments. Per altra banda, el repte és que sigui accessible al cent per cent. Ens hem trobat la dificultat tècnica –o l’oportunitat– de posar un ascensor, una escala que ens ho vinculi tot i anar trobant com era el projecte original de Gaudí, quan va entregar la casa.
–Però falten imatges de com era Casa Vicens originalment.
–De fotos quasi no en tenim, comptem amb algun dibuix, i molta documentació de Gaudí es va cremar durant la Guerra Civil. El que hem hagut de fer és anar a les fonts primàries i, curiosament,el que et dona més fonts primàries és la mateixa casa. S’hi han anat afegint capes i has d’anar retrocedint per trobar l’original.
–S’han trobat sorpreses, com la sala de fumadors, que estava repintada.
–Les fotografies del principi són en blanc i negre i perds els matisos del color original. Amb les fotos en color, sempre havíem vist la sala de color ocre. Quan hi hem entrat i hem començat a actuar hem descobert molts matisos: blaus, verds, daurats, etcètera. Hem trobat més sorpreses, com la galeria exterior, tancada amb vidre, que era oberta. Estem restaurant la font, que tenia una peça que dibuixava un Arc de Sant Martí... Mil i un detalls que Gaudí ens va deixar i que estem intentant recuperar.
–La gran cascada i el jardí, mutilat, no es poden recuperar.
–És una llàstima. La cascada encara la podríem reproduir, però no en l’espai original, perquè era una finca que es va anar reduint fins a l’aspecte actual. La casa era d’estiueig, i Vicens va anar comprant les finques dels voltants per fer-la molt gran, però després es va dividir perquè hi vivia una família tot l’any. La ciutat es va anar apropiant de l’espai.
–La primera vegada que entren a Casa Vicens, què troben?
–Bé, MoraBanc, abans de comprar la casa, va estudiar molt bé què s’hi podia fer: un equip d’arquitectes li va dibuixar les possibilitats de complir amb el disseny urbanístic de l’entorn i convertir l’immoble en un equipament obert al públic. Es van fer molts estudis, i Barcelona ho accepta sempre que es faci amb rigor, perquè la casa és patrimoni de la humanitat.
–Però com estava la casa?
–La segona pregunta va ser quant costava, en temps i en diners. Quan entraves a la casa veies un immoble molt viscut, amb unes parts increïblement ben conservades, però en d’altres havien desaparegut les traces, com l’escala original. Es va haver de fer un estudi sobre quant costava convertir una casa particular en un equipament cultural. La inversió era assumible i MoraBanc es va decidir. Després van fer falta seguir tots els tràmits urbanístics i parlar amb patrimoni de la ciutat.
–La ciutat ho va veure bé de seguida.
–Sí, amb dos requisits: ser un altre actiu turístic alhora que és una infraestructura per la gent de la ciutat.
–Afecta l’urbanisme de la zona? I com s’evitaran aglomeracions?
–Estem treballant el pla d’explotació, també amb el Districte de Gràcia. Barcelona és una ciutat molt particular, però Gràcia encara més perquè és un barri amb personalitat. Amb l’ajuntament estem estudiant per evitar una allau de visitants. Com? Convencent-los que farem un Gaudí per passejar-lo sense massa pressa, ens diferenciarem dels altres Gaudí. I volem fer un sistema de venda molt ordenat, amb reserva de dia i hora. Així controlarem les activitats que hi farem, per exemple, vermuts el diumenge. A més, pensem que la forma de gaudir d’aquesta casa és sense pressa, hi ha mil i un detalls, cal temps.
–Quin públic busquen?
–Som molt conscients que no ens dirigim al públic turista que visita Barcelona per primera vegada, sinó a un públic repetidor, que ja busca l’oferta cultural més especialitzada.
–No existeix una entrada conjunta per visitar tots els monuments de Gaudí?
–Encara no, hi ha una idea que no s’ha formalitzat. Es vol fer un PassGaudí.
–L’ideal seria començar per Casa Vicens, l’inici de Gaudí, i continuar.
–[riu] Sí, és clar. De totes maneres, les tipologies de públic són molt diferents. Els consumidors de temps lliure no sempre comencen pel principi. Nosaltres intentarem ser el més atractius possible. A Barcelona, però, el turisme està molt ben organitzat.
–La capacitat de càrrega calculada és de 50 persones/l’hora.
–Sí, 150.000 visitants l’any, o sigui, unes 500 persones al dia.
–No és molta gent?
–No, no, cada 20 minuts sortirà un grup d’unes 17 persones. En una casa de quatre plantes, amb 10 punts de museografia, un audiovisual, la sala fumador, la galeria exterior, la terrassa, la biblioteca... No em preocupa.
–I el bar i el jardí!
–I tant, i la coberta. Tot això ho anirem regulant, però el que més m’interessa és la qualitat de la visita, no la quantitat. I la qualitat reverteix en quantitat.
–Malauradament, Casa Vicens ha quedat engolida pels desastres urbanístics d’anys enrere...
–És el que hem fet com a societat, i per sort com que hi vivia gent es va conservar. Durant la postguerra i dictadura el progrés era construir edificis alts i enderrocar la resta. Casa Vicens és patrimoni de la humanitat des del 2007, tot i que la Generalitat ja la protegia des dels anys 80.
–Casa Vicens era, fins fa poc, una casa particular, i ara, per primera vegada, la podrà visitar tothom.
–Fins el 2014 era una casa, des de feia gairebé 130 anys la gaudia una família. El senyor Vicens, que la va encarregar, hi va viure pocs anys i després, el 1899, la va comprar la família Jover, que se la va vendre el 2014. Estem intentant que la primera casa de Gaudí s’obri al públic amb els requeriments de fer-la accessible al cent per cent i apropar-la el màxim possible al 1883, any en què es va concebre. És un repte.
–El repte és conservar l’originalitat de Gaudí i, alhora, adaptar-se a la normativa urbanística municipal, l’accessibilitat, la seguretat...
–Hi ha dos reptes importants. Per una banda, agafar la primera casa de Gaudí que, curiosament, és l’última que entra en el sistema d’obres de Gaudí que es podran visitar a Barcelona, i fer-ho captant l’atenció del visitant. Hem de traslladar al públic que el preludi de Gaudí està a Casa Vicens. Tot això s’ha de fer en una casa que va patir una transformació molt important, perquè es va concebre a tres vents i el 1925 es va ampliar i fer a quatre vents. El que era una casa unifamiliar, amb una escala que et duia a les habitacions, de sobte va esdevenir tres apartaments. Per altra banda, el repte és que sigui accessible al cent per cent. Ens hem trobat la dificultat tècnica –o l’oportunitat– de posar un ascensor, una escala que ens ho vinculi tot i anar trobant com era el projecte original de Gaudí, quan va entregar la casa.
–Però falten imatges de com era Casa Vicens originalment.
–De fotos quasi no en tenim, comptem amb algun dibuix, i molta documentació de Gaudí es va cremar durant la Guerra Civil. El que hem hagut de fer és anar a les fonts primàries i, curiosament,el que et dona més fonts primàries és la mateixa casa. S’hi han anat afegint capes i has d’anar retrocedint per trobar l’original.
–S’han trobat sorpreses, com la sala de fumadors, que estava repintada.
–Les fotografies del principi són en blanc i negre i perds els matisos del color original. Amb les fotos en color, sempre havíem vist la sala de color ocre. Quan hi hem entrat i hem començat a actuar hem descobert molts matisos: blaus, verds, daurats, etcètera. Hem trobat més sorpreses, com la galeria exterior, tancada amb vidre, que era oberta. Estem restaurant la font, que tenia una peça que dibuixava un Arc de Sant Martí... Mil i un detalls que Gaudí ens va deixar i que estem intentant recuperar.
–La gran cascada i el jardí, mutilat, no es poden recuperar.
–És una llàstima. La cascada encara la podríem reproduir, però no en l’espai original, perquè era una finca que es va anar reduint fins a l’aspecte actual. La casa era d’estiueig, i Vicens va anar comprant les finques dels voltants per fer-la molt gran, però després es va dividir perquè hi vivia una família tot l’any. La ciutat es va anar apropiant de l’espai.
–La primera vegada que entren a Casa Vicens, què troben?
–Bé, MoraBanc, abans de comprar la casa, va estudiar molt bé què s’hi podia fer: un equip d’arquitectes li va dibuixar les possibilitats de complir amb el disseny urbanístic de l’entorn i convertir l’immoble en un equipament obert al públic. Es van fer molts estudis, i Barcelona ho accepta sempre que es faci amb rigor, perquè la casa és patrimoni de la humanitat.
–Però com estava la casa?
–La segona pregunta va ser quant costava, en temps i en diners. Quan entraves a la casa veies un immoble molt viscut, amb unes parts increïblement ben conservades, però en d’altres havien desaparegut les traces, com l’escala original. Es va haver de fer un estudi sobre quant costava convertir una casa particular en un equipament cultural. La inversió era assumible i MoraBanc es va decidir. Després van fer falta seguir tots els tràmits urbanístics i parlar amb patrimoni de la ciutat.
–La ciutat ho va veure bé de seguida.
–Sí, amb dos requisits: ser un altre actiu turístic alhora que és una infraestructura per la gent de la ciutat.
–Afecta l’urbanisme de la zona? I com s’evitaran aglomeracions?
–Estem treballant el pla d’explotació, també amb el Districte de Gràcia. Barcelona és una ciutat molt particular, però Gràcia encara més perquè és un barri amb personalitat. Amb l’ajuntament estem estudiant per evitar una allau de visitants. Com? Convencent-los que farem un Gaudí per passejar-lo sense massa pressa, ens diferenciarem dels altres Gaudí. I volem fer un sistema de venda molt ordenat, amb reserva de dia i hora. Així controlarem les activitats que hi farem, per exemple, vermuts el diumenge. A més, pensem que la forma de gaudir d’aquesta casa és sense pressa, hi ha mil i un detalls, cal temps.
–Quin públic busquen?
–Som molt conscients que no ens dirigim al públic turista que visita Barcelona per primera vegada, sinó a un públic repetidor, que ja busca l’oferta cultural més especialitzada.
–No existeix una entrada conjunta per visitar tots els monuments de Gaudí?
–Encara no, hi ha una idea que no s’ha formalitzat. Es vol fer un PassGaudí.
–L’ideal seria començar per Casa Vicens, l’inici de Gaudí, i continuar.
–[riu] Sí, és clar. De totes maneres, les tipologies de públic són molt diferents. Els consumidors de temps lliure no sempre comencen pel principi. Nosaltres intentarem ser el més atractius possible. A Barcelona, però, el turisme està molt ben organitzat.
–La capacitat de càrrega calculada és de 50 persones/l’hora.
–Sí, 150.000 visitants l’any, o sigui, unes 500 persones al dia.
–No és molta gent?
–No, no, cada 20 minuts sortirà un grup d’unes 17 persones. En una casa de quatre plantes, amb 10 punts de museografia, un audiovisual, la sala fumador, la galeria exterior, la terrassa, la biblioteca... No em preocupa.
–I el bar i el jardí!
–I tant, i la coberta. Tot això ho anirem regulant, però el que més m’interessa és la qualitat de la visita, no la quantitat. I la qualitat reverteix en quantitat.
–Malauradament, Casa Vicens ha quedat engolida pels desastres urbanístics d’anys enrere...
–És el que hem fet com a societat, i per sort com que hi vivia gent es va conservar. Durant la postguerra i dictadura el progrés era construir edificis alts i enderrocar la resta. Casa Vicens és patrimoni de la humanitat des del 2007, tot i que la Generalitat ja la protegia des dels anys 80.