ROGER MAS CANTAUTOR
ROGER MAS: «Amb els anys perds frescor i guanyes ofici»
Roger Mas (Solsona, 1975) ha visitat aquesta setmana la llibreria La Puça per presentar el seu primer llibre, El dolor de la bellesa, un compendi de dues dècades de cantautor. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–La bellesa fa mal, no hauria de ser tot el contrari?
–Sí, però de vegades els extrems es toquen. Existeix la síndrome d’Stendhal, que de tanta bellesa un acaba tenint una sensació de dolor, de tan bonic que és allò que mira. El llibre es diu així per una cançó meva homònima que parla de la relació que tenim les persones amb les nostres emocions i l’experiència sobre la vida, i amb les diferents personalitats que tenim cadascú dins nostre. Em va emblar un bon títol per explicar l’univers de les meves cançons.
–Què hi trobem en aquest volum?
–Una mica de tot. Fa 20 anys que corro pels escenaris i tenia ganes d’explicar-me d’una manera diferent de com explico les cançons. En el llibre hi ha les lletres, però també reflexions, notes autobiogràfiques, pensaments, anècdotes, proses poètiques, que acompanyen l’univers habitual de les meves cançons.
–Però a la presentació del llibre no es va deixar la guitarra a casa.
–Els cantautors sempre ens expliquem millor amb una guitarra als dits!
–El va acompanyar l’Albert Villaró.
–És un escriptor que admiro moltíssim. Fa anys em vaig enamorar d’Obaga, el vaig voler conèixer i ara tinc la sort de tenir-lo com a amic. M’ha fet molta il·lusió que fos ell qui em presentés el llibre a Andorra.
–Villaró és el seu enllaç andorrà?
–Podria ser! En tinc més per aquí, però ell és amb qui em trobo més sovint.
–A finals de mes se’n va a actuar a Berlín.
–Sí, i a finals d’abril anirem a República Txeca i a Àustria. Els que cantem en una llengua com el català acabem tenint un territori molt limitat, quant al nostre públic natural, i a més el tenim molt dividit perquè el domini lingüístic no és tan fàcil d’una punta a l’altra per qüestions polítiques, no culturals. És important que ens espavilem a sortir tot el que podem per aprendre coses i veure-les d’una altra manera.
–A Alemanya i a Txèquia, per exemple, s’estudia molt el català.
–Sí, el Lectorat de català de Praga és vostre, no? Del Govern d’Andorra.
–Cert.
–A Belgrad, on vaig tenir molt bona rebuda, hi ha 200 persones que estudien català! I tenen una facilitat terrible, gent que no ha sortit mai de Sèrbia parla el català perfectament. És fantàstic!
–Fa 20 anys que es dedica a la música... Com ha canviat musicalment? S’escolta?
–Cada dos anys torno a repassar els discos anteriors i crec que he canviat com qualsevol persona: el que es perd en espontaneïtat, atreviment, frescor, es guanya amb experiència, ofici i profunditat.
–Refaria alguna de les primeres cançons?
–Algunes lletres sí, però formaven part del procés d’aprenentatge i d’aquell moment vital, i que vagis modulant la manera com entens i expresses les coses no vols dir que aleshores no fossin vàlides.
–Escoltant les seves lletres, ens podem fer una idea de com és? El podem conèixer?
–Et pots fer una idea de com és aquest senyor que canta, que no és exactament el mateix que la persona. Encara que jo vagi amb el meu nom i no sigui un personatge, sempre hi ha una diferència entre el cantautor que mostres i la persona, és ben diferent.
–La bellesa fa mal, no hauria de ser tot el contrari?
–Sí, però de vegades els extrems es toquen. Existeix la síndrome d’Stendhal, que de tanta bellesa un acaba tenint una sensació de dolor, de tan bonic que és allò que mira. El llibre es diu així per una cançó meva homònima que parla de la relació que tenim les persones amb les nostres emocions i l’experiència sobre la vida, i amb les diferents personalitats que tenim cadascú dins nostre. Em va emblar un bon títol per explicar l’univers de les meves cançons.
–Què hi trobem en aquest volum?
–Una mica de tot. Fa 20 anys que corro pels escenaris i tenia ganes d’explicar-me d’una manera diferent de com explico les cançons. En el llibre hi ha les lletres, però també reflexions, notes autobiogràfiques, pensaments, anècdotes, proses poètiques, que acompanyen l’univers habitual de les meves cançons.
–Però a la presentació del llibre no es va deixar la guitarra a casa.
–Els cantautors sempre ens expliquem millor amb una guitarra als dits!
–El va acompanyar l’Albert Villaró.
–És un escriptor que admiro moltíssim. Fa anys em vaig enamorar d’Obaga, el vaig voler conèixer i ara tinc la sort de tenir-lo com a amic. M’ha fet molta il·lusió que fos ell qui em presentés el llibre a Andorra.
–Villaró és el seu enllaç andorrà?
–Podria ser! En tinc més per aquí, però ell és amb qui em trobo més sovint.
–A finals de mes se’n va a actuar a Berlín.
–Sí, i a finals d’abril anirem a República Txeca i a Àustria. Els que cantem en una llengua com el català acabem tenint un territori molt limitat, quant al nostre públic natural, i a més el tenim molt dividit perquè el domini lingüístic no és tan fàcil d’una punta a l’altra per qüestions polítiques, no culturals. És important que ens espavilem a sortir tot el que podem per aprendre coses i veure-les d’una altra manera.
–A Alemanya i a Txèquia, per exemple, s’estudia molt el català.
–Sí, el Lectorat de català de Praga és vostre, no? Del Govern d’Andorra.
–Cert.
–A Belgrad, on vaig tenir molt bona rebuda, hi ha 200 persones que estudien català! I tenen una facilitat terrible, gent que no ha sortit mai de Sèrbia parla el català perfectament. És fantàstic!
–Fa 20 anys que es dedica a la música... Com ha canviat musicalment? S’escolta?
–Cada dos anys torno a repassar els discos anteriors i crec que he canviat com qualsevol persona: el que es perd en espontaneïtat, atreviment, frescor, es guanya amb experiència, ofici i profunditat.
–Refaria alguna de les primeres cançons?
–Algunes lletres sí, però formaven part del procés d’aprenentatge i d’aquell moment vital, i que vagis modulant la manera com entens i expresses les coses no vols dir que aleshores no fossin vàlides.
–Escoltant les seves lletres, ens podem fer una idea de com és? El podem conèixer?
–Et pots fer una idea de com és aquest senyor que canta, que no és exactament el mateix que la persona. Encara que jo vagi amb el meu nom i no sigui un personatge, sempre hi ha una diferència entre el cantautor que mostres i la persona, és ben diferent.