FERRAN TEIXIDÓ CORREDOR DE CURSES DE MUNTANYA
FERRAN TEIXIDÓ: «Si estic entre els millors seguiré; sinó em retiro»
44 anys i allà segueix. Representant Andorra a la Copa del Món de curses de muntanya verticals i amb la il·lusió d’un nen per tornar a ser allà dalt, lluitant per un forat en el podi en un esport que creix a la velocitat de la llum. / Per IVÁN MOURE
–Fa més de 25 anys que el seu nom està arrelat a la Federació Andorrana de Muntanyisme. Recorda quan va començar el seu idil·li amb aquest esport?
–Sí. La primera cursa que vaig fer va ser a Encamp. Tenia 12 anys. Em vaig apuntar a la Volta a les Pardines, que llavors era una cursa aïllada com d’altres que s’organitzaven al Principat. Des de llavors m’ha anat atrapant i quan es va crear la Copa encara m’ho vaig prendre més seriosament. N’he guanyat alguna però la veritat és que no sé ni quantes... A més, a partir del 2001 que es va crear l’equip nacional d’estiu, vaig començar a competir a nivell internacional, el primer any a la Copa d’Espanya i a partir del segon a l’Skyrunner, i la Copa d’Andorra va passar a un segon terme perquè algunes proves coincidien en el calendari.
–Una campanya més a la Copa del Món vertical i després dels tres tan bons, on veu que pot arribar?
–Aquest any serà un punt d’inflexió. O continuo o em retiro. El circuit té més curses, això és el que m’ha motivat a seguir, però l’any passat vaig arribar molt al meu límit i tinc clar que a partir d’ara, si no em veig competitiu paro. Tot era feina i entrenaments, poca vida social, i jo el que vull és gaudir. Faig un esport que no és professional i després de tants anys, acaba sent massa. Si estic a dalt seguiré,sinó em retiro. Vull millorar i afronto l’any il·lusionat però amb 44 anys t’ho has de mirar així. Arrossegues cansament físic i també psicològic perquè són molts anys així.
–Ha posat el llistó massa alt o es veu capacitat per superar-se?
–Ara tinc més problemes per recuperar que amb 20 anys. T’has de cuidar més, cuidar el pes… Anar al límit i sense errades d’alimentació o descans perquè et poses malalt. I al final vius la vida adaptat a això i quan els resultats acompanyen compensa, sinó millor replantejar-te la situació. Però sí, em veig capacitat per millorar la tercera posició, sinó ja hauria plegat.
–A la seva edat no és més normal fer curses de fons més que d’explosivitat?
–Hauria de ser-ho, però les característiques del meu cos, prim i lleuger, i les condicions de vida, amb dues hores d’entrenament al dia és suficient, m’ho permeten. I també és el que m’agrada.
–L’evolució de les curses de muntanya en els darrers anys ha tendit a l’especialització. Li agrada aquest nou format?
–Sí. Veig que s’estan batent rècords contínuament i això és per l’especialització.
–Es parla de què l’esquí de muntanya podria ser olímpic en els pròxims anys. Com veu les possibilitats per a les curses de muntanya?
–La Transvulcània [cursa de la Copa del món disputada la setmana passada] l’han retransmès per televisió, la qual cosa vol dir que aquest esport s’està fent important i els vuit primers són de diferents països. També les organitzacions han donat un salt qualitatiu. És qüestió de temps que ho sigui.
–Andorra creix al mateix ritme que aquest esport?
– S’està treballant bé i a nivell popular cada vegada s’apunta més gent a les curses i veus més gent corrent a la muntanya. Però també som un país petit i si t’ho vols prendre seriosament és sacrificat i costa trobar algú amb predisposició. El que no veig normal es que jo amb 44 anys encara no tingui cap jove que em tregui la plaça.
–Fa més de 25 anys que el seu nom està arrelat a la Federació Andorrana de Muntanyisme. Recorda quan va començar el seu idil·li amb aquest esport?
–Sí. La primera cursa que vaig fer va ser a Encamp. Tenia 12 anys. Em vaig apuntar a la Volta a les Pardines, que llavors era una cursa aïllada com d’altres que s’organitzaven al Principat. Des de llavors m’ha anat atrapant i quan es va crear la Copa encara m’ho vaig prendre més seriosament. N’he guanyat alguna però la veritat és que no sé ni quantes... A més, a partir del 2001 que es va crear l’equip nacional d’estiu, vaig començar a competir a nivell internacional, el primer any a la Copa d’Espanya i a partir del segon a l’Skyrunner, i la Copa d’Andorra va passar a un segon terme perquè algunes proves coincidien en el calendari.
–Una campanya més a la Copa del Món vertical i després dels tres tan bons, on veu que pot arribar?
–Aquest any serà un punt d’inflexió. O continuo o em retiro. El circuit té més curses, això és el que m’ha motivat a seguir, però l’any passat vaig arribar molt al meu límit i tinc clar que a partir d’ara, si no em veig competitiu paro. Tot era feina i entrenaments, poca vida social, i jo el que vull és gaudir. Faig un esport que no és professional i després de tants anys, acaba sent massa. Si estic a dalt seguiré,sinó em retiro. Vull millorar i afronto l’any il·lusionat però amb 44 anys t’ho has de mirar així. Arrossegues cansament físic i també psicològic perquè són molts anys així.
–Ha posat el llistó massa alt o es veu capacitat per superar-se?
–Ara tinc més problemes per recuperar que amb 20 anys. T’has de cuidar més, cuidar el pes… Anar al límit i sense errades d’alimentació o descans perquè et poses malalt. I al final vius la vida adaptat a això i quan els resultats acompanyen compensa, sinó millor replantejar-te la situació. Però sí, em veig capacitat per millorar la tercera posició, sinó ja hauria plegat.
–A la seva edat no és més normal fer curses de fons més que d’explosivitat?
–Hauria de ser-ho, però les característiques del meu cos, prim i lleuger, i les condicions de vida, amb dues hores d’entrenament al dia és suficient, m’ho permeten. I també és el que m’agrada.
–L’evolució de les curses de muntanya en els darrers anys ha tendit a l’especialització. Li agrada aquest nou format?
–Sí. Veig que s’estan batent rècords contínuament i això és per l’especialització.
–Es parla de què l’esquí de muntanya podria ser olímpic en els pròxims anys. Com veu les possibilitats per a les curses de muntanya?
–La Transvulcània [cursa de la Copa del món disputada la setmana passada] l’han retransmès per televisió, la qual cosa vol dir que aquest esport s’està fent important i els vuit primers són de diferents països. També les organitzacions han donat un salt qualitatiu. És qüestió de temps que ho sigui.
–Andorra creix al mateix ritme que aquest esport?
– S’està treballant bé i a nivell popular cada vegada s’apunta més gent a les curses i veus més gent corrent a la muntanya. Però també som un país petit i si t’ho vols prendre seriosament és sacrificat i costa trobar algú amb predisposició. El que no veig normal es que jo amb 44 anys encara no tingui cap jove que em tregui la plaça.