Roger Puig (El Tarter, 1997) té una hemiplègia que li fa patir paràlisi a la part dreta del cos i petites disfuncions com falta d’equilibri, d’agilitat i de coordinació i fins i tot manca de visió perifèrica a l’ull dret, a més d’una diplòpia que fa que vegi doble en alguns angles. Doncs, s’ho creguin o no, porta la neu a la sang i evidentment, el que té no és motiu suficient per deixar de fer el que més li agrada: esquiar.

–Li ve de naixement o per algún altre motiu?
–Vaig tenir un accident als 14 anys. Jo era esquiador del Soldeu Esquí Club i vam anar a fer una estada d’entrenament a Saas-fee (Alps suïssos). Malauradament vaig caure per un barranc de set metres i vaig entrar en coma amb tres hemorràgies internes al cap i diversos ossos trencats. 

–Com se li acudeix continuar esquiant?
–Perds molta qualitat, però la tècnica base ja la tenia i per tant era capaç d’aguantar sobre els esquís, per dir-ho d’una manera... Al principi tot eren cunyes i la cama dreta em tremolava moltíssim. Es podria dir que encara estic aprenent a esquiar perquè l’adaptació a la discapacitat és complicada i diferent a la tècnica base de l’esquí alpí.

–Recorda el dia i on va esquiar per primera vegada com a discapacitat?
–Vaig començar a re-esquiar a Canaro, amb el meu club de sempre, el Soldeu... Va ser molt emocionant per a tothom.

–Quant fa que competeix per a la Federació?
–Fa tres anys. Competeixo per Andorra al circuit de Paraalpine Skiing del Comitè Paralímpic Internacional (IPC, en anglès).

–Quin és el resultat que més destacaria del seu currículum esportiu?
–El podi de Copa d’Europa que vaig fer en un eslàlom a Espot. Però els meus millors resultats, legítimament parlant, són els que vaig fer l’any passat en super gegant de Copa d’Europa a Pitztal, on vaig fer un quart i un cinquè, i aquest any he aconseguit els mateixos resultats: dos quarts i un cinquè.
A més, també he guanyat diversos campionats d’Espanya i he fet podi en Nacionals de França i Suïssa. 

–Quin ritme d’entrenament té?
–Cada dia treballo físic al gimnàs i entre tres i cinc dies a la setmana a pistes. Aquesta temporada, per exemple, tinc al cap les Paralimpiades de Peyongchang, Corea del sud. Cal treballar dur cada dia... Al final, és molt sacrificada la vida de l’esportista d’alta competició, siguis o no discapacitat. 

–Creu que els discapacitats haurien de tenir més presència a la Nit de l’esport?
–Costa que es reconegui la feina de l’esportista discapacitat perquè hi ha menys visibilitat. Però mica en mica es va equiparant la balança; tant és així que l’any passat vaig ser guardonat com a millor esportista promesa en esports d’hivern i aquest any he estat finalista. El que més costa és aconseguir que els mitjans de comunicació facin ressò dels resultats aconseguits i trobar patrocinadors que et vulguin donar suport.