Oriol Aymat, Vassil Lambrinov, Manel Pedrós i Xavi de la Iglesia són Blaumut: dimarts, als Vespres lauredians Foto: EL PERIÒDIC

Violinista i xiulador titular de Blaumut.

A veure si són capaços de cantar això sense posar-se a xiular: «Esmorzarem pa amb oli i sal i ho vestirem anmb unes copes de vi, deixant de banda la ciutat, la tarda és llarga ipotser més, molt més la nit...» ¿Oi que és impossible? Els culpables d'aquest estrany fenomen són els barcelonins Blaumut, l'últim fenomen del nou pop folk a la catalana: n'han fet prou amb un disc –El turista– i sobretot, sobretot, el clip d'un tema expansiu, vitalista i enganxós com se n'han vist pocs –Pa amb oli i sal– per fer un lloc en la selva musica: mig milió de visites al Youtube, que es diu ràpid. I el millor és que no es tracta d'una sola cançó. Si els ha agradat Pa amb oli i sal, provin amb Bicicletes, Islàndia i Octubre, per continuar, i després ens diuen el que. Ja veuran. Mentrestant, els deixem amb Vassil Lambrinov, barceloní de Sòfia, Bulgària (1975) i el xiulador oficial de Blaumut. El búlgar més català des dels gloriosos temps d'Stoitxkov i les seves trepitjades als àrbitres. La cita, dimarts a la plaça de Sant Roc, en la primera vetllada dels Vespres d'estiu lauredians.

–Toca començar amb Pa amb oli i sal i les 500.000 descàrregues al Youtube. No són els 12 milions de Magán, ni els 600 milions de Pitbull, però no està gens malament.

–No ens queixem, no. Era una cançó més del disc, la discogràfica va decidir que fos el single de presentació, i està clar que la van encertar. Fa il·lusió, la veritat, perquè no hem fet cap campanya de màrqueting i això vol dir que la nostra música enganxa pel que és.

–Venen de la música clàssica: ¿Eren d'aquells virtuosos que miren el pop amb condescendència de perdonavides?

–En absolut. No som gens amants d'etiquetar amb estils concrets el que fem: sí, sona a pop i potser a folk, però amb instruments clàssics, i de tant en tant colem algun arranjament ben poc pop.

–Ara em dirà que la bona música no té estil.

–Exactament. Ni gèneres. El que importa és el sentiment que transmets. Perquè sense sentiment no hi ha res. Bach, Mozart i Beethoven van escriure música clàssica perquè era el que tocava a la seva època. Els clàssics del segle XX són els Beatles; el que Beethoven ho feia en una simfonia, John Lennon t'ho clavava en una cançó de tres minuts. I atenció, que també hi ha música clàssica dolenta.

–I tanta. Això de posar-hi un violoncel a la banda ja ho havíem vist a La Iaia, entre d'altres... Ho fan... ¿perquè toca?

–No és que toqui, sinó que és un dels instruments que toquem nosaltres i agafar la guitarra o l'ukelele ens semblaria una mica artificial. Tant l'Oriol com jo portem més de 30 anys tocant instruments clàssics, i sabem perfectament que serveixen per a tot. Són exactament el que seu nom indica: instruments. Eines al servei de la música.

–Perdoni que insisteixi però, el violoncel, ¿substituirà l'ukelele com a instrument diferencial del pop-folk a la catalana?

–No és només un substitut del baix, sinó un instrument de gran bellesa tímbrica, que vesteix molt bé qualsevol cançó i que pot conferir-li un toc tant de malenconia com de dinamisme. És molt versàtil. ¿Si substituirà l'ukelele? No ho crec.

–Brassens acostumava a fer-se acompanyar d'un violoncel. ¿Que hi tenen alguna relació sentimental?

–Ni ho sabia, que tocava amb violoncel·lista, ¡però això diu molt del seu bon gust!

–Tornem a Pa amb oli i sal: ¿els sap greu, que hagi ocultat la resta del repertori?

–Al contrari. Està clar que quan surt un grup nou necessita un single que li obri el camí, i estic convençut que molta gent ha arribat a Blaumut a través de Pa amb oli i sal. Així que només hi podem estar agraïdíssims.

–¿Qui d'entre vostès xiula millor?

–El xiulador oficial sóc jo; al disc també m'hi acompanya l'Oriol, però al directe qui té el xiulet cantant o la veu xiulant, no sé com dir-li, sóc jo, perquè ens hem adonat que xiular i tocar un altre instrument no és tan fàcil, requereix molta pràctica. En canvi, qui és quasi un negat per xiular és el Xavi [De la Iglesia], que és l'autor de la cançó.

–¿D'on va sortir, la idea? No m'ho diguin: es van inspirar en el Morricone de La muerte tenía un precio... ¿Oi que sí?

–Tot va ser molt més espontani: se li va ocórrer posar-hi un xiulet a la tornada, va enredar un amic seu que xiula molt bé per provar-ho, i va resultar que la cosa funcionava estupendament.

–¿I als concerts? Perquè m'imagino que el públic s'hi deu llençar, a xiular...

–La vam estrenar el 2009, quan encara no érem ni Blaumut, i ja des del començament vam veure que la gent s'animava de seguida. Per això en un moment del concert, abaixem el volum perquè la gent xiuli.

–Doncs m'ho veig venir: un guirigall.

–És que no és gens fàcil, xiular. Jo mateix, a l'hora d'enregistrar el disc, me la vaig haver d'estudiar perquè hi ha uns salts amunt i avall i fer-la bé, afinada, amb bon so no és tan fàcil. Als concerts, com que deixem que xiuli el públic sol, es nota: hi ha qui hi té traça i hi ha qui... en fi, fa el que pot. Ho solucionem animant els menys xiuladors a cantar un “na... na-na-na”.

–Molt salomònic. Diu que vostè és el xiulador oficial... Però pel seu cognom dedueixo que no ve precisament de les Canàries –i li dic per forçar una gràcia a compte del silbo gomero...

–Doncs no: sóc nascut a Bulgària, el meu pare era violinista, i vaig créixer entre Mèxic, el País Basc i Barcelona; després vaig estar vuit anys estudiant i treballant a Alemanya... Així que he donat moltes voltes, però mai no he parat per la Gomera.

–Deixi'm que el posi a prova: si són una barreja de Glaucs i Projecte Mut, ¿no s'haurien de dir Glau...mut, en lloc de Blaumut?

–-Ha, ha, ha. El Projecte Mut no els conec tant, però Glaucs sí i fan una música molt especial. El nostre nom ens va costar de trobar; de fet al començament no tocàvem i no teníem ni nom. Ve d'una de les cançons del disc, Islàndia, pels paisatges freds i silenciosos del nord. I ens va agradar, aquesta reminiscència.

–Sospito que serà la primera sortida internacional de Blaumut, ¿m'equivoco?

–Hem tocat a Madrid, que no sé si comptaria...

–Vostè dirà.

–Ha, ha, ha... Diguem que a fora d'Espanya sí que és el primer.

–Els noto molt nerviosos. I entengui'm la ironia.

–Home, no. Amb la quantitat de concerts que hem fet, i no només amb Blaumut, perquè tant l'Oriol Aymat com jo venim del món de la clàssica i en tenim el cul pelat... Diguem que la il·lusió és la mateixa, però de nervis, ja pocs.

–¿On era, Blaumut, fa un any? ¿Sota de quina pedra s'amagaven?

–Doncs teníem El turista gravat però encara no l'havíem publicat. Així que teníem aquell pessigolleig de comprovar quina rebuda tindria. I l'esperança de lligar algun bolo. Però ni en el millor dels somnis ens podíem esperar que la cosa anés així. Com et pots imaginar, estem encantats de la vida i amb la curiositat de veure fins on arriba, aquest projecte.

–¿Quants concerts ha fet Blaumut, des que va eclosionar?

–Una quinzena ben bona. I aquest estiu ens n'anirem fins a la cinquantena.

–Vostès, Islàndia; Els Amics de les Arts, Rejkjavik. Tots plegats, molt víkings.

–No tenen res a veure; Islàndia la va escriure el Xavi –com totes les del primer disc- i diria que és força anterior a la dels Amics de les Arts. I hi ha altres grups que tenen cançons inspirades en Islàndia, que deu tenir un ganxo especial. Té moltes cançons a dintre

–I tant. ¿A veure què li semblen aquests versos de la poeta Eva Arasa: “Islàndia sóc jo/ aïllada i sola”?

–És que les illes ja jo tenen, això.

–Per acabar: ¿ha tastat mai per ventura el pa amb vi i sucre?

–Doncs no, i mira que n'havia sentit a parlar, de petit: un senyor que venia a casa classes de violí amb el meu pare explicava que durant la postguerra ese n'havien fet tips, de pa amb vi i sucre. I a mi em deixava perplex. No ho he provat mai, però mai és tard.

Per a més informació consulti l'edició en paper.