• Casimir Arajol mostra el ?Voyage pittoresque', una de les joies de la seva monumental biblioteca

Arajol, al sancta santorum de la biblioteca, examina el seu Voyage, amb les làmines a color; atenció a la lupa. A la galeria diverses imatges com "Porte de St. Julien d'Andorre", "Pont du diable sur la Sègre", "Cloîte de la Seu d'Urgel" i "Vallée de la Sègre". Foto: TONY LARA / JEAN-CHARLES LANGOIS - VOYAGE PITTORESQUE ET MILITAIRE EN ESPAGNE.

De vegades és difícil d'esquivar el risc de pedantejar. I sospitem que avui és una d'aquestes altes ocasions. Veuran: el cas és que feia anys, decennis gairebé, que anàvem al darrere del Voyage pittoresque et militaire en Espagne, la col·lecció de gravats inspirats en la seva experiència com a oficial de l'exèrcit napoleònic destacat a la península que el pintor francès Jean-Charles Langlois (Beaumont en Auge, Calvados, 1789-París, 1870) va publicar a la casa Engelmann el 1826. Estrany, diran vostès. Així és: cadascú té les seves dèries. Aquesta en concret, per moltes i ben plausibles raons. Entre d'altres, l'estupenda vista de la porta i la palanca de Sant Julià que tenen aquí al costat, amb el caminet de cabra –o de ruc– que puja fins a Fontaneda, i amb el pui d'Olivesa al fons.

Fàcil, ens diran els més avisats: la Biblioteca Nacional en conserva una edició facsímil publicada el 1978 per General Gràfic, i Gallica, l'estratosfèric portal digital de la Bibliothèque Nationale de França (BNF), n'ha penjat les quaranta làmines, que a més un es pot descarregar gratis total, immediatament i amb una resolució més que acceptable. Però és que nosaltres, llepafils que som, buscàvem el Voyage original, aquesta raríssima joieta del 1826. I no s'ho creuran vostès, però l'hem trobat. I com qui diu al costat de casa. De fet, hi podiem haver caigut abans. Si algú en podia posseir –perquè una cosa així no es té: es posseeix– un exemplar era Casimir Arajol. I així és. El va adquirir fa, posem, un decenni, així que Langlois forma avui part del miler de llibres de temàtica andorrana que constitueixen la que és, sens dubte, una de les col·leccions privades, gairebé un oceà llibresc, més completes del nostre racó de món. I diríem que fins i tot d'una mica més enllà, amb el permís d'Enric Palmitjavila.

Ras i curt, i per si no ho sabien: el xalet Arajol és el paradís del bibliòfil. I nosaltres –elis, elis– hem tingut el rar privilegi de fer-hi una incursió amb el Voyage com a excusa i salconduit. El que ens hi hem trobat és la mare dels ous: un dels 300 exemplars de la curtíssima primera edició de l'obra, impressa en paper índia i a tot color, detall aquest que la distingeix del fascísmil de la Nacional i també dels gravats de la BNF. El resultat el tenen aquí al costat, i a més de la porta de Sant Julià el bo de Langlois va tenir el detall de fixar-se en el claustre de la Seu i en uns quants racons del camí «practicable només a lloms de mules» –segons les seves paraules– que anava seguint el Segre fins a Organyà.

¿Qui era, el nostre Langlois? Doncs un oficial topògraf veterà de la batalla de Wagram que el 1811 és destinat a les tropes del mariscal Saint Cyr estacionades a la península. S'hi va quedar dos anyets en què es va dedicar a traçar els plànols de les principals vies d'accès a Catalunya, amb especial atenció a la que discorria –i discorre – entre la Seu, Organyà, Ponts i Lleida. De passada, prenia amb un estil i un ull inequívocament romàntics els apunts de les làmines que el 1826 reuniria al Voyage, que inicialment havia de ser en Espagne, però que es va quedar en Catalogne: hi abunden les batalles en què –cal suposar– va prendre part com a ajudant de camp de Saint Cyr –Girona, Ripoll, Roses, Palamós, Vic– però també les escenes més o menys quotidianes i les vistes pintoresques. I aquests dos últims temes són els nostres. A més, acompanya els gravats d'uns comentaris que conserven un sucosíssim regust entre expedicionari i colonial. I ho veuran de seguida.

Comencem com és natural per la porta de Sant Julià, que li permet deixar pas a tota la tirallonga de prejudicis, començant pel mite del bon salvatge que creuen descobrir en els natius –els nostres rebesavis: ¡glups!– que els posteriors viatgers romànitcs –Vuillier, Régnault i companyia– no es cansaran de repetir: «No és sense alguna sorpresa que al racó més alt dels Pirineus un es topa aquesta petita població que gasta el tíutol de república. Reconeix la jurisdicció del bisbe d'Urgell, amb la condició que respecti els costums de la terra i que mai no atempti contra les seves lllibertats. Cada nou bisbe ha de fer el jurament a la frontera abans de traspassar-la; un jurament que pot ser perilós de trencar atesos el caràcter i els hàbits d'independència d'aquests muntanyencs, a casa dels quals no hi han pogut entrar les discòrdies civils que van trasbalsar Espanya anys enrere».

Pel camí dOrganyà

Pel detallisme amb què dibuixa, és imaginable que Langlois no pinti d'oïdes sinó que ell mateix s'arribés fins a Sant Julià durant les operacions de l'exèrcit de Saint Cyr i captés aquesta idíl·lica i colorista escena, amb un camí ral transitadíssim, un parell de monges a lloms de mula, les estupendes lauredianes amb càntir sobre el cap, i en primer terme el que sembla un captaire –potser un dels gitanos que l'arxiver Ayala ha documentat que pul·lulaven per aquí dalt al segle XVIII: qui ho sap. No són menys sucoses les quatre línie smal comptades que dedica al claustre de la Seu, retrat de monjo amb senyora (i càntir) i un compendi dels prejudicis anticlericals amb què el bon il·lustrat francès es plantava a terres hispàniques: «El convent del qual forma part és un dels nombrosos establiments religiosos escampats per tota la península i que han sotmès aquest bell racó d'Europa a la més terrible tirania teocràtica».

Es va quedar descansat, el nostre Langlois. Finalment, en les notes que acompanyen les vistes del camí del Segre emergeix el militar que portava a dintre: primer, e lmoquet: «Tret de la gran carretera que va de València a Barcelona per Tarragona, els catalans no en reparen cap, i fins i tot algunes de les que nosaltres hem traçat ells les han destruït». I després, el diagnòstic de qui veu en el terreny un possible escenari d'operacions militars, a compte del camí de la Seu a Organyà, «que travessa el riu per uns ponts fàcils de destruir i que, un cop destruïts, no es refarien sinó després de mpolt de temps (...) Aquesta carretera fàcilment podria ser convertida en impracticable en temps de guerra, i Catalunya seria inabordable des d'aquesta banda». Caram: sembla que estiguem escoltant Fiter i Rossell, i aquella edificant ocurrència que «no sian [els camins de frontera] bons, ni estiguin engran disposicio, ante be, que sian bruscos, Estrets y pedregosos...»

Fins aquí, el Voyage pittoresque de Langlois, deriva pirinenca. Que, ho dèiem al començament, és només un del prop de miler de volums de la biblioteca andorrana d'Arajol. Diu que està a punt d'aconseguir el petit miracle de reunir sota el mateix sostre totes les referències reunides amb paciència de formiga i formidable erudició per Lídia Armengol als Materials per a una bibliografia d'Andorra. Que els busca a tracvés del seu llibreter de confiança, Jordi Rossell, en subhastes de tot el món, i en l'exursió anual a París, on elsparadistes del mercfat del llibre antic que cada cap de setmana obre al parc Geroges Brassens li reserven les novetats –o millor, les antiguitats– andorranes. N'hi ha que només el veuen, ja es freguen les mans.

En fi, que així és com ha reunit una col·lecció que li podria fer la competència a la de la Nacional: el volum més antic és una Histoire des comptes de Foix, Bearn et Navarre del 1629, escrit per Pierre Olhagaray, historiograf d'Enric IV de França i on ensenyen la poteta uns bons andorrans que el 1569 fan ¡a peu! el camí fins a la Rochelle per portar-li els quatre duros de la questia a madame Jeanne d'Albret; i l'última incorporació, Marca hispanica sive limes hispanicus, de Pierre de Marca, un patracol del 1688 –i en llatí: ¡com li agradaria a Morell!– en què el tal Marca es permet afirmar que la llegenda de l'argolla de Carlemany és –oh, sacrilegi– una «opinió ridícula».

Però que volen que els digui, el nostre preferit –Langlois de banda, naturalment– és Mollusques de San-Julia de Loria (1863): M. J. R. Bourguignat, biòleg francès amb molt poca feina, la veritat, hi descriu les deu espècies de mol·luscos –dues de cargols, vuit de cargolines– que va anar recol·lectant al Valira, entre Sant Julià i la capital. Un hobby com qualsevol altre. No són gaires, admet humilment, «però tenen interès perquè quasi totes pertanyen a espècies rares o poc conegudes. o constitueixen formes o varietat absolutament noves». Amb tot el seu entusiasme, en va batejar una d'aquestes últimes amb el nom de Pupa andorrensis. ¿No és fascinant? ¡Gràcies, Casi! H

Per a més informació consulti l'edició en paper.