• L'Any Esteve Albert 'català' inclourà una extensió andorrana

Albert amb tots els ets i uts: bufanda, boina, americana i pantalons de vellut; diuen que al mirall portava penjant un fuet per anar picant Foto: EL PERIÒDIC

La setmana passada els detallàvem aquí mateix el programa de l'Any Esteve Albert que un grup de lleials, entusiastes albertians del nostre racó de món prepara per al 2014, quan es complirà el primer centenari del naixement de l'ànima del Pessebre Vivent d'Engordany –entre moltes altres aventures més o menys quimèriques i/o visionàries. Tot i que, pensant-ho bé, detallar potser sigui aquí un verb excessiu: la voluntat hi és; ara falta que es concreti en fets. Doncs avui parlem amb Jordi Pasques, digne hereu del mestre, a qui la conselleria de Cultura de la Generalitat ha confiat l'Any Esteve Albert català. Pasques hi exercirà de comissari, ajuntant voluntats, recollint idees i coordinant un programa que comença a estar ben farcidet i que tindrà –per si algú ho dubtava– parada andorrana.

El gros de l'Any tindrà lloc en cinc jornades que se celebraran en cinc de les localitats més estretament vinculades a la vida i l'obra d'Albert, un dels personatges que més genuïnament mereix el qualificatiu planià d'homenot entre el grapat d'individus de biografia atrabiliària, proteica i sensacional que la postguerra (espanyola) va catapultar per aquí dalt. El tret de sortida tindrà lloc com és de reglament a Dosrius, la població del Maresme on va néixer el 1914. Serà el 6 de febrer, dos dies després del que diu la partida de naixement, que cau en dimecres i ja se sap que entre setmana costa treure el personal de casa, i l'endemà l'acció es traslladarà a Bellcaire d'Empordà, una de les capitals de l'univers Albert. En l'estrena empordanesa de l'Any hi actuaran els escolars de la comarca, coordinats per Ramon Manent, el director de Bandera de Catalunya.

Aquest espectacle, amb llibret del mateix Albert i estrenat el 1979 a Bellcaire, és un dels (molts) que continuen celebrant-se dos decennis després del traspàs del seu creador. Té lloc el Divendres Sant i en aquesta mateixa data Bellcaire tornarà a acollir una jornada albertiana, que inclourà una taula rodona amb ponents que evocaran la faceta local d'Albert, la projecció de l'entrevista que Josep Maria Espinàs li va fer a l'espai Personal i intransferible, el 1993; la visita als sants llocs relacionats amb l'homenot, i la funció nocturna per als postres, així com una exposició amb material parcialment inèdit com ara el document que deixa constància de l'arrest d'Esteve Albert ordenat pels sequaços del Cojo de Màlaga, en les revolucionàries (i sagnants) jornades de l'abril del 1937.

I per postres, dos llibres / El mateix programa tindrà lloc l'agost a la Seu d'Urgell, coincidint amb El retaule de Sant Ermengol, estrenat el 1957, i el Nadal a Perpinyà, quan s'hi representa el Pessebre Vivent del Rosselló –la primera edició, el 1959, va ser a Elna. Les altres dues grans estacions de l'Any seran Vilassar de Dalt i Andorra. Cap de les dues ha conservat pas albertià: en el nostre cas, i descartada la resurrecció del Pessebre –«Ho vam intentar fa deu anys llargs, en temps de Lydia Magallón, però va resultar impossible perquè l'espai ja no té res a veure i per la quantitat de gent que hauria calgut mobilitzar», diu– Pasques confia a incorporar alguna de les activitats previstes a l'Any Esteve Albert andorrà, assenyaladament la representació d'El despertar de les aigües, ballet líric amb partitura de Natàlia Solà i llibret del mateix Albert estrenat el 1997. Ja es veurà, perquè entre els dos Anys i les dues comissions es percep una tibantor, unes reticències i cert afany patrimonialista fora de lloc.

Més tall per a l'Any català: a Bellcaire hi ha també previst un espectacle musical en què ja s'hi han enrolat velles glòries de la cançó –de la Nova i també de la tradicional–, des de Josep Tero i Mariona Comellas fins a Jaume Arnella i Artur Blasco, i el mateix Pasques prepara dos volums sobre Albert. El primer, amb una selecció de passatges on el mateix polígraf –paraula que sembla inventada per al nostre home, tastaolletes intel·lectual amb interessos tan exòtics com heterogenis i sovint pioners, i després hi tornarem– explica la seva visió del món i de la seva obra; el segon, una obra coral en què una seixantena de personatges que van tractar-lo de prop –entre els quals, Pere Canturri i Joan Burgués– en tracen una breu i personal semblança. En canvi, no creu factible que apareguin les memòries que es diu que va deixar escrites. I tan de bo s'equivoqui, en això. Més possibilitats hi veu en la catalogació de les anotacions manuscrites que va deixar als marges dels milers de volums de la seva biblioteca: «Rarament escrivia una ressenya sobre un llibre que havia llegit; però en canvi era capaç d'omplir-lo amb les seves correccions, matissos i observacions. Seria interessantíssim recollir-les totes», diu Pasques, que en va ser la mà dreta els últims anys de la seva vida. ¿I per què no la publicació de L'home és un anmal de costums, la novel·la inèdita que Reniu cita al seu Esbòs biogràfic?

El cas és que 18 anys després del seu traspàs, i encara que Pasques sostingui que la seva memòria sobreviu «latent» en moltes de les localitats que ell va agitar amb el seu visionari activisme escènic, Esteve Albert és per a les noves generacions poc més que un carrer d'Escaldes. Facin la prova. Un oblit injustificable perquè ens trobem ni més ni menys —insisteix— davant d'un dels culpables del boom econòmic dels anys 50. I tot, per culpa del Pessbre: «Ell arriba a Andorra el 1955 com a ponent d'un d'aquells cursos d'extensió universitària que organitzava el Consell. I s'hi queda. Descobreix Engordany i de seguida hi veu el Pessebre. I no ens enganyem: el Pessebre és el primer ganxo del turisme de masses que comença a emergir. El primer turisme organitzat, els primers paquets, les primeres expedicions d'autobusos, venien expressament a veure el Pessebre». Queda clar en la memòria de tots els que ho van viure, començant per Sergi Mas. La capacitat de convocatòria era tanta que fins i tot Català Roca hi va ser enviat de safari per fotografiar aquell estrany fenomen que tenia lloc cada Nadal a Engordany. «Després van venir molts altres», admet Pasques –Elna, Roses, Pau, Santa Maria de Miralles...– «però el d'Engordany és la mare de tots els Pessebres Vivents».

Aquesta és, queda clar, la seva obra magna. Però ho hem dit abans: Esteve Albert era un polígraf, un tastaolletes, que va veure venir la mania medieval que arrasa tant pobles cataans (i andorrans): no n'hi ha cap que pretengui jugar a la primera divisió turística que no tingui la seva vila, el seu mercat o la seva fira medieval. Doncs en data tan reculada com el 1971, ell ja s'havia inventat un «sopar medieval» al castell de Castelldefels. Fins al punt que, continua Pasques.,«el boom càtar que vivim des de fa 10 o 15 anys beu en la seva dèria pel sbons homes, que ja despuntava als anys 60 i 70 quan ningú no en parlava». Un cas, en fi, en què es dóna aquell rar fenomen en què no de sap què és més interessant: si la prolífica obra –un centenar de títols entre poesia, assaig històric i drama– o la peripècia vital i, sobretot, una personalitat que s'endevina enlluernadora, desbordant... i difícilíssima de seguir. De tot plegat en tindrem ocasió de parlar-ne, i repetidament, l'any que ve, quan per una vegada i sense que serveixi de precedent, aquest país (i també l'altre: el de baix, a l'esquerra) recordi el primer cenetnerari d'un dels intel·lectuals més singulars del segle XX andorrà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.