Per a alguns, la paraula moneda en grec deriva de nomos, que significa costum i convenció. Convenció perquè tenen llei, equivalència amb unes unitats de pes adequades i estan reconegudes jurídicament per un estat o autoritat pública que actua com a garant. Que d’aquí derivaria també el terme numismàtica –estudi i col·leccionisme de monedes– sembla una obvietat. D’altres, però, troben l’origen de moneda a l’antiga Roma perquè el taller on es fabricaven aquests petits tresors estava situat al costat del temple de la deessa de la mitologia romana Juno Moneta –Juno la Consellera– equivalent a l’Hera grega, i que d’aquí prové el nom. En el que sembla que tothom coincideix és en què en llatí se l’anomenava nummus. 
 

Això sí, si parlem de l’origen real d’aquestes peces metàl·liques qui surt com a vencedors són els grecs per davant dels romans. Amb el seu caràcter comerciant, van veure ràpidament la utilitat de les primeres monedes que es van crear a Lídia –l’actual Turquia– i es van convertir en els gran explotadors, convertint-les en la carta de presentació de cada ciutat a través del disseny. Amb el temps s’han convertit en una part fornamental per entendre la història de la humanitat i en tresors també a nivell artístic.

 

Les monedes són petits tresors, testimonis del millor i del pitjor de cada època, són peces claus per entendre, diminuts llibres d’història. Si ens basem en l’estètica, les primeres aparegudes a Atenes tenien gravades a una cara el rostre d’Atenea com a deessa i protectora de la ciutat i l’altre una òliba amb una branca d’olivera, l’animal que sempre l’acompanyava i que simbolitzava la victòria sobre Poseidó per la tutela de la ciutat. Passem més endavant a les macedònies, que després de conquerir Grècia i continuar l’expansió, van situar a Alexandre el Gran com a protagonista afegint motius mitològics a l’altra cara. 
 

Mentre Roma començava a créixer i Alexandre el Gran deixava un imperi dividit en múltiples regnes, els artistes es veien obligats a mantenir una composició del retrat que representés la funció divina del monarca i les dones de les diferents dinasties agafaven també protagonisme per demostrar la seva influència. I amb la gran expansió romana, es concebia una nova utilitat a les monedes: la propaganda política, amb inscripcions de temàtica local i, per primera vegada, religiosa. Passant per la Pax Romana –pau– que buscava Octavi August i acabant amb la reforma monetària de Constantí I que va acabar amb el sistema econòmic que s’havia instaurant durant gairebé 10 segles. 
 

La qualitat i quantitat d’or, plata i bronze que contenien les monedes, el valor que se’ls hi donava i la producció que se’n feia són alguns dels molts indicadors que denotaven el context econòmic i social que es vivia en cada època. En elles es reconeixen personatges com Juli Cèsar, el mateix Octavi August o Marc Aurèli i Cleòpatra.

 

Ara, la Fundació Crèdit Andorrà i la Fundació Abadia de Montserrat 2025 han organitzat l’exposició temporal Monedes gregues i romanes: valor i missatge. En total s’hi poden veure 224 monedes que permeten conèixer l’origen, l’evolució i els diversos sentits que tenia la moneda de l’antiguitat, a més de servir per entendre com i per què apareix l’economia monetària que ha evolucionat fins a l’actualitat. 
 

La mostra prové del fons numismàtic de l’Abadia de Montserrat, amb peces recopil·lades pel monjo biblista Pare Bonaventura Ubach, i està completada per una part de la col·lecció de monedes de del Doctor Josep Albert Anguera, numismàtic, col·lecionista i comissari de la mostra, i que l’ha cedit al Fons de Montserrat. Ubach, durant els seus viatges per l’orient, va recopil·lar una gran quantitat de monedes, les més antigues datades del segle IV a.C., passa pel temps de la República romana, l’època imperial amb les seves províncies i el trasllat de la capital de l’Imperi a Bizanci, fins al segle V d.C. 
 

La conservadora del Fons d’Art de Crèdit Andorra, Gemma Martín, va explicar que per primera vegada s’ha obert el fons d’art a una exposició provinent de l’exterior, i va recordar que els visitants podran aprofitar per veure la principal col·lecció permanent d’artistes catalans de finals del segle XIX i principis del XX, un període considerat com l’època daurada de la pintura catalana. L’exposició temporal es podrà visitar fins al 4 de setembre, però per poder-hi accedir cal fer una reserva prèvia.