Lluís Sanvicente és un home molt peculiar i entranyable, un dels esportistes més estimats i mediàtics que hi ha al Principat, amb una vida d’aquelles exemplars per tot el que ha viscut en els seus 32 anys de vida.
 

L’any 2009, quan era agent del cos de Banders d’Andorra i alhora era integrant de l’equip nacional de curses de muntanya, va patir un greu accident que a punt va estar de costar-li la vida. Es va trencar el cos de dalt a baix per mil i un llocs i tot i que va poder salvar-se, els metges li van dir que mai no tornaria a córrer com fins llavors. Dissabte, va creuar la línia de meta de la Ronda dels cims en la cinquena posició. Allà van florir totes les emocions. La Plaça Major va viure uns moments realment màgics.
 

Perquè Sanvicente ha demostrat ser un constant exemple de superació des de l’accident de fa sis anys i aquest cap de setmana ho ha tornat a fer. Els aplaudiments de les més de 300 persones que hi havia al voltant de l’arribada van sonar més forts que mai. Va ser un reconeixement que pocs corredors tenen. A l’altura dels guanyadors. S’ho ha guanyat a base d’aixecar-se quan ningú ho creia, a base de tornar a córrer quan la medicina li deia que no era possible i a base de patir per tornar a ser el que era abans de l’accident: una bèstia de la muntanya. L’abraçada amb el seu pare (veure foto) mentre plorava com un nen reflecteix què va suposar per a Sanvicente ser cinquè a la Ronda dels cims després de més de 35 hores fent el que li agrada, sí, però resistint les altes temperatures, vencent la son i aguantant entre els millors.
 

Tot aquell que el conegui, el definirà com un home que vessa alegria per tot arreu, fort com un roure, sense por a res i molt, molt capficat amb allò que vol. Potser per això un dia va ser capaç de tornar a caminar i avui és capaç de volar per les muntanyes. Aquestes qualitats que el fan tan humà són les que fan que sigui tan estimat, per això el seu mur de facebook no ha descansat en les darreres 48 hores. Tot felicitacions, fins i tot de gent que no el coneix, d’altres que s’han immortalitzat amb ell...
 

I ell, tot bondat, també ha volgut agrair allà mateix, online, el carinyo de la gent. Fins i tot al Toni López, a qui va voler recordar: «Espero que allà on siguis estiguis content». A Sanvicente, una font interminable d’humor, no li va faltar la punteta: «M’has donat la força i la motivació suficients... estaràs cansat tu també ehhh!? Joder, ‘macho’, quin ‘paseito’ 35h02!!!». De geni.