ESCALDES-ENGORDANY
Cinema: 'Up in the air'
Coneixen la cançó de Manel que diu: «I un directiu, un directiu, un directiu em va acomiadar. Jo l’obeïa, i em va acomiadar» (no se la perdin). Doncs d’això va ‘Up in the air’.
Coneixen la cançó de Manel que diu: «I un directiu, un directiu, un directiu em va acomiadar. Jo l’obeïa, i em va acomiadar» (no se la perdin). Doncs d’això va ‘Up in the air’, amb el matís que en aquest film el directiu no s’atreveix i contracta George Clooney perquè ho faci.
Imaginin un dia més a l’oficina, anodí, rutinari, i que els criden perquè es reuneixin en un despatx amb un tipus atractiu i afable, amb l’aspecte de George Clooney, i que es presenta com Ryan Bingham. Doncs aquell somriure encisador té una notícia per donar-li: l’empresa prescindeix dels seus serveis. No valen llàgrimes, súpliques, cabrejos... La decisió està presa i ell és l’executor, qui dóna la cara, amb un somriure tan encantador com letal. Perquè Bingham fa la feina bruta als directius, empresaris i/o accionistes que no tenen el valor d’enfrontar-se a una persona que es deixa la pell cada dia pel seu imperi, que dedica mil hores de sacrifici de vida personal per un sou que permet anar tirant sense grans alegries, i dir-li: «Està acomiadat».
Bingham és Judes, és Joe Black, és un diable en la pell d’un àngel. És la seva feina. Sense escrúpols, sense remordiments. El seu objectiu vital és acumular punts de vol per accedir a un club selecte i restringit de passatgers d’avió. Però, ai, un dia baixa la guàrdia i s’enamora. Resulta que Bingham també és humà. En un viatge, creu haver trobat la seva ànima bessona, una dona que comparteix la seva professió i el seu mateix estil de vida.
Però deixarem la història sentimental per un altre moment. No ens interessa el Bingham humà, el que reflexiona i decideix deixar de ser un monstre per ser una persona, i dedicar el seu talent a una altra cosa que no sigui enfonsar la vida de la gent, anunciant-li fredament que, adéu, que ja no ens serveixes, que no ens ets útil, que et busquis la vida. No ho diu amb aquestes paraules, és clar, és més fi, més recargolat. En els seus viatges l’acompanya una jove que està aprenent l’ofici, però un dia, un dels empleats que acomiada, se suïcida, i ella deixa la feina i es comença a replantejar coses. A Bingham també li arribarà el seu sant Martí.
La gràcia de la pel·lícula Up in the air, que va ser una de les més lloades l’any 2009, és com tracta la despersonalització de la societat contemporània, des dels acomiadaments que comunica un estrany fins a un noi que deixa la xicota mitjançant un missatge de text al mòbil (encara no hi havia Whatsapp, però en conec a una que la van deixar via correu electrònic, i no fa tant). També tracta del compromís, ja que Bingham està convençut que ell mai voldrà establir-se amb ningú, que no li fa falta, que sol està millor que mai. I, evidentment, un/a ha de ser feliç amb un/a mateix/a, però trobar una persona amb qui voler compartir l’existència ni és de covards ni és de dependents. Simplement és viure. Atrevir-se. I si no funciona, doncs a una altra cosa.
Però hem dit que no ens posaríem romàntics. Up in the air és un mostrari de maneres subtilment cruels de fer fora la gent de la feina, recordant-li que només és un número, que no quadra en el balanç de l’empresa i que és una fitxa sobrant. El més trist, però, és que no donen la cara, i això passa cada dia. Com ho canta Manel. «Jo l’obeïa, i em va acomiadar».
Imaginin un dia més a l’oficina, anodí, rutinari, i que els criden perquè es reuneixin en un despatx amb un tipus atractiu i afable, amb l’aspecte de George Clooney, i que es presenta com Ryan Bingham. Doncs aquell somriure encisador té una notícia per donar-li: l’empresa prescindeix dels seus serveis. No valen llàgrimes, súpliques, cabrejos... La decisió està presa i ell és l’executor, qui dóna la cara, amb un somriure tan encantador com letal. Perquè Bingham fa la feina bruta als directius, empresaris i/o accionistes que no tenen el valor d’enfrontar-se a una persona que es deixa la pell cada dia pel seu imperi, que dedica mil hores de sacrifici de vida personal per un sou que permet anar tirant sense grans alegries, i dir-li: «Està acomiadat».
Bingham és Judes, és Joe Black, és un diable en la pell d’un àngel. És la seva feina. Sense escrúpols, sense remordiments. El seu objectiu vital és acumular punts de vol per accedir a un club selecte i restringit de passatgers d’avió. Però, ai, un dia baixa la guàrdia i s’enamora. Resulta que Bingham també és humà. En un viatge, creu haver trobat la seva ànima bessona, una dona que comparteix la seva professió i el seu mateix estil de vida.
Però deixarem la història sentimental per un altre moment. No ens interessa el Bingham humà, el que reflexiona i decideix deixar de ser un monstre per ser una persona, i dedicar el seu talent a una altra cosa que no sigui enfonsar la vida de la gent, anunciant-li fredament que, adéu, que ja no ens serveixes, que no ens ets útil, que et busquis la vida. No ho diu amb aquestes paraules, és clar, és més fi, més recargolat. En els seus viatges l’acompanya una jove que està aprenent l’ofici, però un dia, un dels empleats que acomiada, se suïcida, i ella deixa la feina i es comença a replantejar coses. A Bingham també li arribarà el seu sant Martí.
La gràcia de la pel·lícula Up in the air, que va ser una de les més lloades l’any 2009, és com tracta la despersonalització de la societat contemporània, des dels acomiadaments que comunica un estrany fins a un noi que deixa la xicota mitjançant un missatge de text al mòbil (encara no hi havia Whatsapp, però en conec a una que la van deixar via correu electrònic, i no fa tant). També tracta del compromís, ja que Bingham està convençut que ell mai voldrà establir-se amb ningú, que no li fa falta, que sol està millor que mai. I, evidentment, un/a ha de ser feliç amb un/a mateix/a, però trobar una persona amb qui voler compartir l’existència ni és de covards ni és de dependents. Simplement és viure. Atrevir-se. I si no funciona, doncs a una altra cosa.
Però hem dit que no ens posaríem romàntics. Up in the air és un mostrari de maneres subtilment cruels de fer fora la gent de la feina, recordant-li que només és un número, que no quadra en el balanç de l’empresa i que és una fitxa sobrant. El més trist, però, és que no donen la cara, i això passa cada dia. Com ho canta Manel. «Jo l’obeïa, i em va acomiadar».