ESCALDES-ENGORDANY
Cinema: Millor... Impossible
Abans de dedicar-se a rodar comèdies de gust dubtós, Jack Nicholson ens va delectar amb una comèdia romàntica agredolça, tota una sorpresa.
Abans de dedicar-se a rodar comèdies de gust dubtós, Jack Nicholson ens va delectar amb una comèdia romàntica agredolça, Millor... Impossible, tota una sorpresa, en què el seu personatge, obsessiu-compulsiu i desagradable, ens sorprèn amb la millor declaració d’amor del cinema.
En Melvin (Jack Nicholson) és un escriptor d’èxit, però un ser asocial. Pateix un trastorn obsessiu-compulsiu, és impertinent, antipàtic, desagraït, homòfob i tan sincer, que vomita tot allò que li passa pel cap, important-li un rave si ofèn el receptor del seu sarcàstic comentari de torn. Viu en
un bonic apartament de Nova York, amb tot impol·lut i al seu lloc, i segueix unes rutines que no es poden alterar. Cada dia va a dinar al mateix restaurant, a la mateixa taula, on espera ser atès per la mateixa cambrera, la Carol (Helen Hunt).
La seva rutina es veurà doblement alterada quan al seu veí, en Simon (Greg Kinnear), un artista homosexual, és apallissat i ferit greument. En Melvin s’ha de fer càrrec del seu gos, un animal que detesta. Mentre el veí és a l’hospital, li embarguen el pis, i la seva parella (Cuba Gooding Jr.) se les arregla per col·locar en Simon al pis d’en Melvin. Per treure-se’l de sobre, en Melvin s’ofereix a a acompanyar el Simon a veure la seva família, que el rebutja per ser homosexual, perquè els hi demani diners. A més, se les empesca perquè al viatge s’hi sumi la Carol, a qui suborna pagant un tractament caríssim contra l’asma per al seu fill, l’Spencer.
I com endevinaran, aquest trajecte en cotxe és un viatge iniciàtic per a tots, per a la Carol, que per primer cop en molts anys no s’ha de preocupar perquè el seu fill s’ofega –emocionant quan el xaval explica a la mare per telèfon que ha marcat un gol–, per en Simon, que s’atreveix a allunyar-se de la seva família i acceptar-se sense condicionants, i sobretot, per en Melvin, de qui descobrirem que no és tan imbècil com sembla. De fet, en Melvin també té el seu cor, i està enamorat de la Carol, una dona vital, alegre, decidida... La cara oposada del Melvin. Ell l’estima, però no en sap, i ella no veu com encaixar-ho. I és aquest estira-i-arronsa que ens dóna l’escena més memorable del film i, si em permeten la gosadia, la millor declaració d’amor del cinema, allunyada de sensibleries i floritures buides de contingut. Deixi’m que els la conti.
Durant el viatge, en Melvin convida a sopar la Carol i a ell l’obliguen a posar-se una jaqueta. Com que es nega a posar-se’n una d’usada, se’n va a buscar-ne una. La Carol espera. Quan torna, ell li etziba que no entén perquè ell s’ha de posar una jaqueta i ella pot entrar vestida de qualsevol manera. La Carol, ofesa, s’aixeca per anar-se’n i ell li insisteix que es quedi. Una escena anodina i absurda que es capgira amb un genial tomb de guió. Ella li exigeix que li digui una cosa maca, o se’n va. En Melvin, que sempre té una resposta per a tot, no sap què dir, titubeja i, finalment, li explica que feia temps que no es prenia la medicació –recordem que pateix un trastorn obsessiu-compulsiu, poca broma, un de veritat, no les collonades que tots tenim–, però que des que la coneix, se la torna a prendre. La Carol no entén res de l’argument fins que ell exclama: «Tu fas que vulgui ser millor persona». Davant d’una confessió així... Què fas? Ella respon: «Probablement és el millor elogi que m’han dit mai».
Evidentment, en Melvin la tornarà a cagar, fins que serà capaç de demostrar-li que paga la pena arriscar-se a estar junts, i acabaran ballant junts al carrer, trepitjant totes aquelles línies rectes i paral·leles que en Melvin saltava i evitava quan es deixava consumir pel trastorn obsessiu-compulsiu. Una metàfora de que, per fi, en Melvin es llença a viure.
Actuació d’Òscar
Millor... Impossible és el que s’anomena una pel·lícula d’actors, en el qual preval un excel·lent guió interpretat per grans actors i actrius. Nicholson i Hunt es van endur les estatuetes de l’Acadèmia del Cinema de Hollywood al millor actor i actriu protagonista, respectivament, a més de molts altres premis per la seva feina i per al film.
Nicholson, histriònic com sempre, demostra perquè és un dels millors de la seva generació, ja que la seva cara parla sola, i quan el veus ja no et pots imaginar en Melvin amb qualsevol altre rostre. El mateix passa amb la Carol, a la qual Helen Hunt interpreta amb caràcter, força i contenció, perquè és un torrent de vitalitat, de fogositat, però que es veu coartada per una vida de mare soltera gens fàcil, amb un fill malalt i una feina de cambrera. Una parella memorable amb el contrapunt d’en Simon i el seu gos, indispensables en la narrativa del film.
El Nadal del 2017 es compliran 20 anys (20!) de l’estrena del llargmetratge. Les lliçons que es desprenen de Millor... Impossible que les extregui cadascun, perquè en cada visionat es descobreix un detall, un matís, una frase a la qual no havíem parat l’atenció merescuda. I això sempre passa amb els bons films, amb aquells que no et canses de veure i que t’animen a ser millor persona.
En Melvin (Jack Nicholson) és un escriptor d’èxit, però un ser asocial. Pateix un trastorn obsessiu-compulsiu, és impertinent, antipàtic, desagraït, homòfob i tan sincer, que vomita tot allò que li passa pel cap, important-li un rave si ofèn el receptor del seu sarcàstic comentari de torn. Viu en
un bonic apartament de Nova York, amb tot impol·lut i al seu lloc, i segueix unes rutines que no es poden alterar. Cada dia va a dinar al mateix restaurant, a la mateixa taula, on espera ser atès per la mateixa cambrera, la Carol (Helen Hunt).
La seva rutina es veurà doblement alterada quan al seu veí, en Simon (Greg Kinnear), un artista homosexual, és apallissat i ferit greument. En Melvin s’ha de fer càrrec del seu gos, un animal que detesta. Mentre el veí és a l’hospital, li embarguen el pis, i la seva parella (Cuba Gooding Jr.) se les arregla per col·locar en Simon al pis d’en Melvin. Per treure-se’l de sobre, en Melvin s’ofereix a a acompanyar el Simon a veure la seva família, que el rebutja per ser homosexual, perquè els hi demani diners. A més, se les empesca perquè al viatge s’hi sumi la Carol, a qui suborna pagant un tractament caríssim contra l’asma per al seu fill, l’Spencer.
I com endevinaran, aquest trajecte en cotxe és un viatge iniciàtic per a tots, per a la Carol, que per primer cop en molts anys no s’ha de preocupar perquè el seu fill s’ofega –emocionant quan el xaval explica a la mare per telèfon que ha marcat un gol–, per en Simon, que s’atreveix a allunyar-se de la seva família i acceptar-se sense condicionants, i sobretot, per en Melvin, de qui descobrirem que no és tan imbècil com sembla. De fet, en Melvin també té el seu cor, i està enamorat de la Carol, una dona vital, alegre, decidida... La cara oposada del Melvin. Ell l’estima, però no en sap, i ella no veu com encaixar-ho. I és aquest estira-i-arronsa que ens dóna l’escena més memorable del film i, si em permeten la gosadia, la millor declaració d’amor del cinema, allunyada de sensibleries i floritures buides de contingut. Deixi’m que els la conti.
Durant el viatge, en Melvin convida a sopar la Carol i a ell l’obliguen a posar-se una jaqueta. Com que es nega a posar-se’n una d’usada, se’n va a buscar-ne una. La Carol espera. Quan torna, ell li etziba que no entén perquè ell s’ha de posar una jaqueta i ella pot entrar vestida de qualsevol manera. La Carol, ofesa, s’aixeca per anar-se’n i ell li insisteix que es quedi. Una escena anodina i absurda que es capgira amb un genial tomb de guió. Ella li exigeix que li digui una cosa maca, o se’n va. En Melvin, que sempre té una resposta per a tot, no sap què dir, titubeja i, finalment, li explica que feia temps que no es prenia la medicació –recordem que pateix un trastorn obsessiu-compulsiu, poca broma, un de veritat, no les collonades que tots tenim–, però que des que la coneix, se la torna a prendre. La Carol no entén res de l’argument fins que ell exclama: «Tu fas que vulgui ser millor persona». Davant d’una confessió així... Què fas? Ella respon: «Probablement és el millor elogi que m’han dit mai».
Evidentment, en Melvin la tornarà a cagar, fins que serà capaç de demostrar-li que paga la pena arriscar-se a estar junts, i acabaran ballant junts al carrer, trepitjant totes aquelles línies rectes i paral·leles que en Melvin saltava i evitava quan es deixava consumir pel trastorn obsessiu-compulsiu. Una metàfora de que, per fi, en Melvin es llença a viure.
Actuació d’Òscar
Millor... Impossible és el que s’anomena una pel·lícula d’actors, en el qual preval un excel·lent guió interpretat per grans actors i actrius. Nicholson i Hunt es van endur les estatuetes de l’Acadèmia del Cinema de Hollywood al millor actor i actriu protagonista, respectivament, a més de molts altres premis per la seva feina i per al film.
Nicholson, histriònic com sempre, demostra perquè és un dels millors de la seva generació, ja que la seva cara parla sola, i quan el veus ja no et pots imaginar en Melvin amb qualsevol altre rostre. El mateix passa amb la Carol, a la qual Helen Hunt interpreta amb caràcter, força i contenció, perquè és un torrent de vitalitat, de fogositat, però que es veu coartada per una vida de mare soltera gens fàcil, amb un fill malalt i una feina de cambrera. Una parella memorable amb el contrapunt d’en Simon i el seu gos, indispensables en la narrativa del film.
El Nadal del 2017 es compliran 20 anys (20!) de l’estrena del llargmetratge. Les lliçons que es desprenen de Millor... Impossible que les extregui cadascun, perquè en cada visionat es descobreix un detall, un matís, una frase a la qual no havíem parat l’atenció merescuda. I això sempre passa amb els bons films, amb aquells que no et canses de veure i que t’animen a ser millor persona.