Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio, que més es pot demanar? Un duet cinematogràfic dels que ja no queda. Director de gran renom i actor conegut arreu, ambdós han anat creixent amb cada pel·lícula que han tret a la llum i nosaltres n’hem pogut ser testimonis. 
 

Les paraules d’elogi podrien seguir a dojo, però ara no és el moment, centrem-nos en el film Shutter Island; una història de misteri, un thriller amb totes les lletres que –amb les característiques pròpies del gènere intrínsec d’Scorsese– aconsegueix sobresaltar un cop més a l’espectador. Ja no per les escenes de terror que hi pugui haver (doncs més aviat no n’hi ha) sinó per la pròpia narració que entrellaça escenes i et manté en un constant: I això? Per què? Què passa? Què significa?... Incògnites que al final s’acaben resolent. Encara sort! Després d’estar en constant tensió per intentar esbrinar que està succeint Scorsese és benvolent i ens dóna un final tancat. 
 

Endinsem-nos una mica més en la trama. Imaginem. Ens trobem en l’estiu de 1954, dos agents judicials, Teddy Daniels (DiCaprio) i Chuck Aule (Ruffalo), són destinats a una remota illa del port de Boston per investigar la desaparició d’una perillosa assassina (Emily Mortimer) que estava reclosa a l’hospital psiquiàtric Ashecliffe, un centre penitenciari per a criminals pertorbats dirigit pel sinistre doctor John Cawley (Ben Kingsley). Teddy i Chuck escenifiquen amb vehemència els típics agents dels anys 50-60: gavardina beix fins gairebé fregar els peus, barret de la mateixa tonalitat que enfosqueix el rostre dels protagonistes i pipa de tabac o cigar que proporciona el toc d’investigador.
 

Els agents es posen mans a l’obra i comencen a investigar la desaparició com un cas més que afegir en el seu historial de deduccions, però aviat descobreixen que el centre psiquiàtric guarda molts més secrets dels que s’imaginaven, i que  la mateixa illa amaga alguna cosa més fosca que els propis pacients. Tot i la insistència de Chuck en què Teddy deixi d’investigar, aquest darrer s’obsessiona amb el cas i no és capaç de veure que cada cop la cosa s’entrellaça més i que l’afecta més del que es pensava... 
 

Em quedo amb les ganes de compartir el gran final amb tots vosaltres. Em costa mossegar-me la llengua i no comentar les últimes escenes de la pel·lícula, però jo també seré benvolent, i per aquells que encara no han visionat el film (si és així, massa tardeu en veure’l), no desvetllaré el final culminant i sorprenent que corrobora de cap a peus que es tracta d’un film Scorsese. 

 

Adaptació de la novel·la / Tot i la genialitat que mostra el director nord-americà al dirigir i conformar el film, la trama està basada en la novel·la homònima de Dennis Lehane, autor de Mystic River i Gone Baby Gone (dos obres que també han estat portades al cinema). Lehane és un escriptor nord-americà que s’ha abastat dels espais de la seva ciutat per inspirar-se en els ambients urbans que després ha plasmat en la majoria de les seves novel·les.Obes que oscil·len entre el thriller i el drama apoteòsic dels ambients marginals. 

 

Curiositats / Pels qui ja han pogut gaudir de Shutter Island, aquí van algunes curiositats: Per donar als seus actors una idea de com seria la pel·lícula a nivell estilístic, Martin Scorsese va projectar davant del seu elenc i la tripulació els films Retorn al passat (1947) i Vértigo (1958). 

En un principi, el títol de la pel·lícula era Ashecliffe, el nom del manicomi. Però finalment, després de rodar diverses escenes i treballar en el film, es va acordar canviar el nom i donar a conèixer l’obra cinematogràfica com Shutter Island. 
 

Durant el llargmetratge hi ha diverses pistes i errors de continuïtat intencionats que Scorsese va voler introduir durant el decurs del film perquè els més espavilats poguessin presagiar el final. Alguns d’aquests fets són: el got d’aigua que desapareix entre trets (que beu d’una mà buida) d’un pacient, una jaqueta de punt que apareix breument en la assassina desapareguda (que després és usat per l’altra Rachel) i les línies dels somnis d’Edward / d’Andrew que es repeteixen (tals com «Per què estàs mullat, nadó?»). Aquestes tècniques també s’utilitzen en els somnis de Teddy, que mostren una similitud entre el que el protagonista percep com un somni i el que percep com a real.
 

En la seqüència del somni, Dolores es representa amb l’esquena buidada i envoltada en cendres. En aquest aspecte, es guarda una curiosa similitud amb l’Skogsrå o Huldra del folklore escandinau, on es diu que les belles trols dels boscos lluïen les seves esquenes, que semblaven troncs buidats, per seduir als homes i casar-se amb ells. I si els homes abusaven d’elles, aquestes es venjaven o es convertien en formes lletges. 

Aquesta llegenda connecta amb el col·lapse mental pateix Dolores i que tant va copsar a Teddy amb l’alcoholisme i l’abús d’Andrews.