Els primers minuts d’Up passaran als anals del cinema com una de les històries d’amor més ben explicades del món del cel·luloide... Perdó, de l’era digital. Uns minuts muts de pura màgia, que resumeixen tot el camí fet per dues persones que es van trobar sent uns infants i que van decidir arribar junts fins al final. S’ha de ser de pedra per no emocionar-se veient-ho...

La parella formada per Carl i Ellie és tan sòlida com la que formen els octogenaris Georges i Anne a Amour (2012), de Michael Haneke. Però no s’espantin, perquè mentre a Amour la malaltia i la mort de l’esposa condicionen fatalment el destí del marit, a Up la mort d’Ellie sumeix Carl en la foscor fins que decideix, en honor a Ellie, viure noves aventures camí de Veneçuela, a la cascada Salt de l’Àngel, el viatge somiat per tots dos i que la dama de la dalla els va impedir realitzar.

A Up, el quartet protagonista és, com ja ens té acostumats Pixar, ben peculiar: en Carl, un avi de 80 anys rondinaire; en Russell, un boy scout de 8 anys molt pesadet; en Dug, un gos adorable que parla, i la Kevin, una estranya au d’Amèrica del Sud que es creia extingida.

Després de la mort d’Ellie, en Carl es passa el dia tancat a casa, de mal humor, i es nega a abandonar la seva llar, tot i que al seu voltant no paren d’aixecar-se immenses construccions –ja saben, el mal anomenat progrés, que s’ho menja tot–, fins que un dia en Carl rep a casa una ordre governamental que l’obliga a ingressar-se en un geriàtric. L’avi està obcecat en no deixar que el tanquin i que li prenguin la casa, així que agafa milers de globus –ha estat venedor de globus–, els infla i enlaira la casa, marxant volant de la ciutat, rumb a la seva anhelada cascada veneçolana. Però, ah, sorpresa. El nen que unes hores abans l’havia anat a visitar per oferir-li la seva ajuda i obtenir la medalla que li falta, la d’ajudant d’ancians, estava amagat a la porxada. Tots dos, avi i nen, acaben caient a Veneçuela, només a uns quilòmetres del desitjat Salt de l’Àngel. En Carl es lliga la casa a l’esquena –els globus l’arrosseguen– i comença l’aventura de debò: es topen amb un simpàtic gos que parla gràcies a un mecanisme inventat pel seu amo, amb l’au del paradís que va a trobar-se amb les seves cries, amb un vell explorador –l’heroi d’infantesa de Carl i Ellie– que vol caçar l’au i que compta amb un exèrcit de gossos dolentots per ajudar-lo.

L’aventura a la selva està plena de moments hilarants, com quan en Dug parla per primera vegada i confessa el seu amor incondicional a en Carl, quan els gossos malvats ho deixen tot quan sospiten que ronda un esquirol o per perseguir una pilota, o quan als cans se’ls col·loca el con de la vergonya.

Tot això és el que sedueix els joves espectadors d’Up, ja que Pixar juga a unir adults i infants davant de la pantalla del cinema, i mentre els uns queden absorts per l’aventura, els més grans s’emocionen per un relat en què un avi, que podria ser el nostre, redescobreix la vida, esdevé un heroi i és capaç de renunciar a allò a què estava aferrat per començar de nou. En Carl abandona la casa que va construir amb l’Ellie per ajudar en Russell i en Kevin, adopta en Dug, i esdevé un avi feliç amb el nét que mai no ha tingut. En Carl ens ensenya que no ens hem d’aferrar al passat, i molt menys als objectes, sinó que cal estar obert a tot allò que la vida et pot aportar, i que tinguis l’edat que tinguis, sempre aprendràs alguna cosa i la vida et sorprendrà.

La clau del canvi d’en Carl està en una de les escenes més emotives del film, quan el padrí descobreix el missatge que li ha deixat l’Ellie en l’àlbum d’aventures que havia preparat durant la seva vida: «Gràcies per aquest bonica aventura! Ara vés a per la teva!». I en Carl no té més remei que fer-li cas.