la seu d'urgell
Un ball patrimoni nacional
El conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila, ha lliurat el diploma acreditatiu d’Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional al Ball Cerdà de la Seu d’Urgell, un reconeixement que va recollir ahir l’alcalde Albert Batalla minuts abans d’iniciar el ball, en què hi van participar 105 parelles. La Generalitat reserva la denominació de festa patrimonial d’interès nacional a les celebracions d’origen remot, estructurades a partir de seqüències rituals basades en costums i manifestacions simbòliques de caràcter identitari, i que tinguin una projecció nacional.
El 22 de maig de l’any passat, el Ball Cerdà va ser catalogat per la Generalitat com a element festiu, després que al setembre del 2014, l’alcalde urgellenc presentés davant de l’aleshores conseller de Cultura, Ferran Mascarell, la petició perquè s’iniciés el procediment de la declaració que, finalment, es va fer efectiva el 19 de juliol passat. A més, l’any 2012, el Ball Cerdà va ser escollit, per votació popular, «la dansa més viva dels Països Catalans», en un concurs organitzat per Catalunya Ràdio.
El ball es caracteritza per la seva elegància i el seu arrelament. Hi tenen gran importància tots els aspectes musicals, coreogràfics i també històrics, socials i estètics. És un element festiu de referència a la Seu, que s’ha donat a conèixer més enllà de l’Alt Urgell.
El ball s’estructura en diverses parts: la passada pels carrers, el pasdoble, l’entrada al galop dels balladors a la plaça, la rotllana, el caragol, el ball de les parelles, el crit de Risto i, finalment, el ball de casats. El personatge de referència és el fadrí major, que marca el compàs i quan s’inicia la dansa treu a ballar totes les noies en el caragol, que es fa des de 1933.
El ball és un dels actes centrals de la festa major de la Seu d’Urgell i es balla l’últim diumenge d’agost al matí, a la plaça Patalín. En primer lloc, se celebra el Ball Cerdà infantil i després, el Ball Cerdà d’adults.
Orígens/Els orígens del Ball Cerdà, com a variant del Ball Pla, són incerts. La primera referència coneguda la trobem a La Vanguardia, del 5 de setembre de 1916, en què es pot llegir: «Acaba de celebrarse el típico Ball Cerdá con gran brillantez». Per fonts orals es té coneixement que s’havia ballat al segle XIX. La dansa ha sobreviscut a d’altres balls de la Seu d’Urgell, com el de Cascavells, l’Indiot per Carnaval i el Contrapàs. El Ball Cerdà és un ball rodó tancat, que formava part d’un conjunt de danses, un ball d’exhibició i, antigament, també, un ball de festeig, en el qual es feien públiques moltes parelles.
El Ball Cerdà havia estat un ball típic a moltes poblacions catalanes fins a finals del segle XX. No se sap d’on prové el seu nom, tot i que s’especula que podria venir del topònim Cerdanya. L’origen del ball actual se situa al segle XVII, com altres balls d’igual cadència i punteig, però els estudiosos creuen que s’origina en la transformació d’un ball més primitiu en al·lusió a un himne solar.
El ball s’ha mantingut al llarg del temps quasi sense grans alteracions. També és considerat un ball carnavalesc, ja que abans de la Guerra Civil també es ballava per Carnaval. Tenia un aire menys seriós per la intervenció del «caçador», un grotesc personatge que atreia l’atenció del públic, vestit amb pantalons curts, jaqueta de pana, «leguis» i espardenyes vigatanes. La gràcia del personatge era la de sorprendre els distrets de la plaça mentre miraven el ball. Amb una canya els tocava per darrere i en girar-se els enfarinava. Això es feia el diumenge de Carnaval. El dimarts es ballava amb el vestit de lluir (el primer dia es duia el vestit de pagesa) amb mantó de Manila i un clavell al pit. D’aquesta vestimenta se’n deia de «majorales».
Recuperació del ball/ El ball, durant el segle XX, va tenir una continuïtat interrompuda per la Guerra Civil. A la dècada de 1960 i 1970, va viure moments crítics per falta de balladors. L’any 1971 només el ballaven els més petits i l’alcalde va demanar ajuda per salvar el Ball Cerdà. Roman Peguera i la seva esposa, Maria Rosa, amb l’ajut de l’esbart dansaire local, van aconseguir que l’any següent retornés el Ball Cerdà a la Seu.
El ball ha anat incorporant canvis en diferents aspectes, en especial en el vestuari, en la coreografia i en la part musical. La vestimenta dels dansaires és un dels aspectes que més ha canviat al llarg del temps. Els homes, a principis de segle, vestien amb una armilla curta, una camisa blanca, un corbatí vermell, la faixa, els pantalons de davantal fins a mitja cama, mitjó blanc i l’espardenya vigatana. Després van passar a vestir mudats, amb corbata i barretina, i cap als anys 90, es van uniformar amb pantalons negres, camisa blanca, mitjó i sabates negres, faixa i barretina, vermella per als solters i musca per als casats.
Les balladores, antigament, portaven elegants vestits de mudar. Des de fa anys van vestides amb la corbata (mantó brodat de lluentons i serrells daurats), el gipó negre de màniga curta, el davantal negre amb punta i brodats, faldilles de tonalitats diferents, el ret, les mitenes, els enagos, mitges blanques i sabata de saló de mig taló. Les joies i els complements de les balladores es cuiden fins al més mínim detall.
El ball és esmentat en una cançó popular, La minyona d’Andorra:
«El Rossell salta l’escala,
cap a la plaça se’n va;
i arribant-ne a la plaça,
ja la’n veu al ball cerdà».