PUBLICITAT

ESCALDES-ENGORDANY

Cal Ribot: patrimoni ‘in extremis’

L’immoble presenta un estat de degradació que el posa en greu perill

Per ESTHER JOVER MARTIN

L'habitació del cap de casa de Cal Ribot, fotografiada ahir.
L'habitació del cap de casa de Cal Ribot, fotografiada ahir. | MARICEL BLANCH
Quan entro a la casa encara sento la meva sogra i tots els avantpassats que hi han viscut durant generacions», confessa Huguetta Soriano, esposa i mare dels dos Josep Santuré, hereus de Cal Ribot d’Engordany. L’edifici patrimonial, d’aspecte imponent, ubicat al solà d’Engordany, és «una de les construccions d’arquitectura civil més antigues que es conserven a la parròquia d’Escaldes-Engordany i a Andorra en general, i al mateix temps és un dels pocs habitatges tradicionals que mantenen la integritat sense pràcticament intervencions contemporànies», segons consta en l’informe tècnic de diagnosi de les patologies de casa Ribot, realitzat per Lídia Torres, tècnica de l’Àrea de Béns Immobles.

La casa és un bé inventariat protegit des del març del 2011, i també forma part del catàleg comunal de la parròquia com a edifici d’interès. Amb tot, l’immoble presenta «un estat generalitzat de degradació i abandonament en tot el barri del solà d’Engordany i, més concretament, a la zona pròxima al conjunt de casa Ribot», conclou Torres.

La família no vol deixar perdre la casa. L’estima. Pertany als Ribot des de fa generacions. Però finançar una reforma integral d’un edifici que porta tants anys en desús suposa una despesa extraordinària. Per això, s’han iniciat contactes tant amb el Ministeri de Cultura, el qual disposa d’una línia de subvencions per restaurar patrimoni, com amb el Comú d’Escaldes-Engordany. L’informe realitzat per l’Àrea de Béns Mobles adverteix que s’ha d’establir «un programa d’actuació per restablir un correcte estat sanitari i de conservació del bé immoble», i afegeix que, «un cop analitzades les lesions més destacables del conjunt s’estableix la necessitat d’actuar de forma urgent al cos de l’era i en segon grau a la casa. A més, la tècnica també enuncia «els criteris generals per a la correcta recuperació de l’immoble».

Una vida de records / L’últim habitant de Cal Ribot és Josep Santuré (1940), que hi va viure els primers anys de la seva vida, abans que els pares aixequessin una casa annexa amb més comoditats. «A Cal Ribot la meva mare passava molt de fred», recorda. El seu pare, també Josep Santuré, va morir l’any 1967 i, aleshores, la família va deixar la pagesia, tot i que el cap de casa es va utilitzar puntualment d’assecador de tabac.

A l’interior de Cal Ribot és com si el temps s’hagués aturat. Encara hi ha eines, utillatge, restes de la coberteria a l’escudeller –tot i que el pillatge ha fet desaparèixer la majoria dels estris més petits–, olles de fang, una pastera, una arca, baguls, barrils, llenya de fa un segle, ampolles, un cisteró, etcètera. A l’habitació principal, s’hi conserven, entre d’altres objectes, un somier, una maleta, sabates, l’escopeta del sometent, medicines i un bressol, «on ha nascut tota la família», recorda Santuré.  Al soler, entre els papers penjats a la paret, s’hi pot llegir la firma de Joan Santuré Ribot, padrí de Josep Santuré, en un document datat del primer d’octubre de 1936.

Un passeig per la casa és un passeig per la història de la pagesia andorrana. La família se la coneix al mínim detall, i mostra amb afecte cada racó, cada armari... Des que la casa es va obrir al públic el setembre de l’any passat, durant les Jornades Europees de Patrimoni, molta gent s’ha interessat per conèixer la casa per dins, «també molta gent jove», revela Josep Santuré fill. «A dins no hi ha passat el temps». Per al Santuré més jove l’ús de la casa ha de ser «comunitari». «No hi veig un altre museu, el model està esgotat, però hauria de ser un lloc que la ciutadania pogués gaudir el dia a dia. A més, Cal Ribot encara conserva el lligam amb la natura», afegeix. I així és, perquè l’hort encara es rega amb l’aigua del reg d’Engordany.

Santuré fill s’ha pres com una responsabilitat conservar el patrimoni, no només perquè és una herència familiar de segles, sinó perquè és una herència del país. El Ministeri de Cultura ha fet l’estudi tècnic per definir les patologies que afecten l’estructura, la coberta i la casa en general, i proposar les actuacions. «Però ja se sap que Patrimoni és el ministeri pobre», lamenta la família. L’informe tècnic alerta de «greus problemes estructurals i de filtració d’aigua», però no s’hi ha actuat.

Segons l’estudi arqueològic realitzat a casa Ribot, el cos central de la casa va ser construït entre els segles XV i XVI, tot i que la primera referència documental de la família Ribot és del segle XIII. L’última ampliació de la casa data de 1724, segons consta en una pedra de l’edifici situada a la banda oest. Per tant, Cal Ribot mostra el mateix aspecte monumental des de fa gairebé 300 anys.

La transformació / El que més ha canviat és l’entorn. «Tot eren prats», recorda el patriarca Santuré. «La zona ha canviat molt», insisteix. De fet, un forn que sobresortia de la façana principal va ser enderrocat quan el camí ral es va transformar en l’actual avinguda del Pessebre (anys 50-60), tot i que a l’interior encara es manté un enorme forn medieval. També ha canviat la fesomia del carrer Hostalets del Ribot, que abans era un camí amb la casa annexa i camps i més camps.

La família Santuré Soriano mostra amb orgull els elements interiors de la casa pairal i explica que quan hi va arribar l’electricitat, Cal Ribot l’havia de tenir gratuïta per tota la vida. «La llum hi arribava mitjançant la Companyia Sevillana d’Electricitat, que havia fet un tracte amb el meu padrí perquè els deixés passar per terrenys de la seva propietat, però quan va arribar FEDA ens van tallar la llum», recorda Santuré pare. I ara paguen com tothom.

L’aigua corrent també va arribar a la casa, que circulava per uns tubs de plom, però encara es conserva la pica i el desguàs de quan l’aigua s’agafava d’un pou amb galledes.

Un dels últims luxes instal·lats a la casa va ser la comuna, que es troba a l’habitació principal. Amb tot, «s’utilitzava la cort». Perquè a les cases pairals, l’escalfor de la cort i de les quadres aportava calidesa a l’interior de l’immoble, que eren molt freds. Actualment es parla de canvi climàtic i de com la temperatura va pujant, però a la casa hi ha mostres que temps enrere el clima també era més suau: s’hi feia vi. Un dels cellers es dedicava a conservar el vi, i des d’una porta s’accedia a un vinyer.

Cal Ribot era una casa important, amb molts terrenys a la parròquia (als Vilars, a Engolasters, a les Anelletes). Tenia vaques, porcs, cavalls... Feia vi, oli, pa, embotits... Fins i tot es conserva un canemar, una màquina per treballar el cànem i fer fibres per soles de sabata o d’altres objectes.

De l’exterior, en destaca el colomer independent –ara un habitatge particular–, símbol de les cases importants, i la xemeneia (fumeral), de grans proporcions i de forma piramidal, de la qual sobresurten lloses horitzontals destinades a evitar l’entrada d’animals. La peça és tan destacable que quan es va rehabilitar Casa de la Vall als anys 60, la xemeneia es va fer a semblança de la de Cal Ribot.

Vegi la galeria d'imatges de Cal Ribot a l'edició en paper del PERIÒDIC.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT