«Em dic Merlí i vull que la filosofia us faci trempar». Així de contundent es va presentar el nou professor de filosofia a l’alumnat de primer de batxillerat de l’Institut Àngel Guimerà, a Barcelona. Però ni l’aula, ni el centre ni el docent existeixen, són ficció: formen part de l’imaginari de Merlí, la sèrie que Televisió de Catalunya va estrenar l’any passat i que ka ha estrenat tres capítols de la segona temporada. Merlí, a més, és tot un èxit d’audiència i ha generat un gran debat entre fans i detractors. Perquè a Merlí, o l’estimes, o l’odies. Igual com li passa al personatge de la sèrie, que desperta simpaties i animadversions a parts iguals. 
 

Que TV3 apostés per una sèrie d’adolescents en què el protagonista fos un professor de filosofia va ser una sorpresa. Primer, perquè una altra producció sobre estudiants d’institut amb les hormones revolucionades no prometia massa. Segon, perquè en una societat en què la filosofia està menysvalorada i el Govern espanyol es vol carregar l’assignatura del sistema educatiu tampoc semblava molt engrescador. Però la va encertar, perquè Merlí agrada, i molt. Més d’un/a ha confessat que s’ha (re)interessat per Maquiavel, Hobbes, Nietzsche, Schopenhauer o els presocràtics. L’últim capítol emès s’ha dedicat als estoics. Perquè cada episodi gira entorn del pensament d’un filòsof i les trames personals hi tenen molt a veure. A més, Merlí ha aconseguit un altre èxit de les anomenades sèries familiars: agrada a totes les edats, joves i adults, perquè adolescents i veterans hi troben un fil conductor amb què sentir-se identificats. 

 

Detractors / Però com totes les produccions audiovisuals, la difusió de Merlí també ha generat un debat més profund amb contundents crítiques. En Merlí, el personatge de la ficció, interpretat per Francesc Orella, n’estaria satisfet. No han estat poques les veus que s’han alçat acusant la sèrie de masclista. De fet, els clams no estan tan fora de lloc: els personatges masculins estan molt més ben dibuixats que els femenins, i les noies estan més pendents d’agradar els nois que una altra cosa. És aquesta la visió que es té dels adolescents d’avui en dia? Follen a les dutxes de l’institut el primer dia de classe i quan s’acaben de conèixer? El professorat és tan guai com el pinten? Fins i tot el dolent és de pa sucat amb oli: l’Eugeni, el professor de català, fa més riure que por. I un professor de filosofia tan seductor que no s’enrotlla amb alguna alumna? És TV3, i la moralina sempre va per davant.
 

Ara bé, aquesta temporada hi ha un personatge femení que promet: la Coralina. És la nova cap d’estudis i professora d’història. El primer dia a l’aula ho diu clar: «Puc ser molt mal parida». I ja ho ha demostrat. Li ha posat l’ull a la Berta, a la qual acusa de vestir massa sexi, i al Millán, el nou professor de llengua i literatura castellana, al qual li ha dit que va deixat... Ningú suporta la Coralina, però, vés per on, al Bruno, el fill del Merlí, precisament per això li cau bé. 
 

També s’ha acusat la sèrie de mostrar uns estereotips d’estudiants i docents que no es corresponen amb la realitat.
 

Amb tot, Merlí ha aconseguit que es torni a parlar de filosofia i que la gent s’hi interessi. I ens torna la fe en nosaltres mateixos: l’alumne més gamberro, en realitat, és el més intel·ligent, però, com passa a la vida de l’altra banda de la pantalla, el fet de pertànyer a una família amb pocs recursos li ho posa massa difícil.