PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Necessita Andorra una reforma horària?

Al ser un país de turisme, el Principat sovint es veu obligat a ampliar horaris per, suposadament, donar millor servei

Per El Periòdic

La reforma horària és una iniciativa ciutadana que ha sorgit fa un temps a Catalunya i que impulsa canvis horaris perquè es pugui gaudir de més llibertat en la gestió del nostre temps.

Aquesta proposta vol sincronitzar els hàbits horaris amb els de la resta del món i amb un ritme més ordenat, aconseguint guanyar temps al temps i, en definitiva, millorar en salut i qualitat de vida. A Andorra sempre s’ha dit que els horaris s’han adaptat al turisme i per això es comença aviat com a França i es plega tard com a Espanya. A més, en moltes oficines, s’ha imposat la cultura del presencialisme al treball en lloc de buscar l’eficiència.

A gairebé tota Europa, l’horari laboral és de 8-9 h a 17-18 h, parant un màxim d’una hora per dinar a meitat de la jornada. A Andorra és habitual que la població treballadora s’aturi dues hores o més per dinar i que la jornada laboral s’allargui fins a les 19 h o les 20 h, o més enllà. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les nou del vespre en el millor dels casos, dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum i gaudir de la cultura i per descomptat baixa l’eficiència de les organitzacions.

Els agents que poden fer possible aquesta reforma se situen principalment en l’acció sobre els horaris laborals, però també en els escolars, els comercials, els culturals, els esportius, i els associatius, així com en les infraestructures públiques i privades que els puguin permetre.

Què en pensen els agents econòmics?
Marc Aleix,  president de la Petita i Mitjana Empresa comenta que «com a PIME Andorra sempre hem dit que els horaris comercials que tenim són una aberració. Primer per a l’empresari, que ha de mantenir l’empresa oberta moltes més hores del que convindria. Amb menys hores obert es faria el mateix volum de negoci. Després quan comparem la vida social dels empleats és un desastre complet, no és normal que els pares de família arribin tard a casa. En primer lloc, el client bo no va a comprar tard a la nit, i els que demanen que els comerços estiguin oberts més hores són els qui menys treballen com els empleats de l’administració que quan tenen horari intensiu volen que les botigues obrin fins a les 9 i els restaurants fins a la una de la nit».
Per aquests motius creu que «Algun dia haurem de fer servir el sentit comú. Abans s’obria fins a mitja nit i van ser els mateixos comerciants els que van demanar de tancar a les 8. Ara els directius dels grans comerços demanen de poder treballar fins a qualsevol hora, però ells a les set de la tarda són a casa».
Respecte a prendre alguna iniciativa similar al país ens diu que «estic content que a Espanya es proposin un canvi. Els propietaris de la PIME no tenim directors que decideixin per nosaltres, estem al front del negoci i sabem perfectament el que pensem. El problema és que els directius de les grans cadenes només van de cara  a la ‘pela’ i obliden l’aspecte social. però el fet que s’hagi posat a la palestra aquest tema ja és una bona cosa».

Per la seva banda, Xavier Altimir, president de la Confederació Empresarial d’Andorra pensa que els horaris sempre estan lligats al tipus de treball a desenvolupar, segons el sector poden ser mes o menys exigents, «evidentment cal protegir la salut de les persones, però és el treballador i l’empresari que finalment s’han de posar d’acord en l’horari.  Andorra es un país turístic i és la demanda dels nostres visitants que fa que ens haguem d’adaptar a les seves peticions».
Pel que fa a si s’ha de prendre alguna mesura al respecte ens respon que es reitera en el fet que són l’empresari i el treballador els qui han de pactar els horaris laborals. «Ja nomes faltaria que per llei o reglament se’ns digués a quina hora hem de sopar».

Un altre punt de vista ben diferent és el que expressa el secretari general de la Unió Sindical d’Andorra, Gabriel Ubach, que assegura que «és evident que a Andorra no es treballa per viure sinó que es viu per treballar i sobre tot als sectors tan sacrificats com al comerç i l’hosteleria. Ni el govern ni el Consell General mai no ha volgut desenvolupar tot un seguit de lleis que protegeixin la vida laboral, la conciliació familiar i ha tirat més per una preconització laboral i un empobriment constant de les famílies de la classe treballadora andorrana».
Respecte a si es necessiten mesures similars a Andorra diu que «calen politiques progressistes i apostar pel benefici comú de la societat andorrana i ara s’està molt lluny d’aquests paràmetres, i intencions. Empobrint la classe treballadora andorrana no s’aconsegueix gran cosa». Així mateix, manifesta que l’USDA, com a membre de la Confederació Europea Sindical «remourà cel i terra per a que Andorra no continuï essent una illa en ple centre d’Europa on les males pràctiques, i el liberalisme més salvatge, se surtin amb la seva en contra d’una societat democràtica, cohesionada i progressista, amb valors socials i laborals dignes de l’era en què vivim i no de l’edat mitjana».


Els partits veuen el problema però no proposen solucions concretes
Des de Demòcrates per Andorra estan convençuts que «cal continuar treballant per intentar assolir una major conciliació de la vida laboral i la vida familiar».  Respecte a si es poden adoptar mesures similars a Andorra opinen que «malgrat ser un país de muntanya, els nostres hàbits s’acosten més als mediterranis que als europeus. L’adopció de mesures en aquest sentit passa per un canvi cultural col·lectiu que no depèn únicament del paper que hi puguin jugar les administracions. No tot es resol a cop de llei. Cal que, fruit d’un ampli debat social, es vagin establint mesures, entre elles les d’horari laboral, que permetin millorar en la conciliació familiar». Així mateix, diuen que «la revisió, ampliació i actualització del Codi de Relacions Laborals vigent a Andorra ens portarà a obrir debats que haurem d’afrontar des d’una perspectiva transversal: en termes laborals però també socials».

Des de Liberals d’Andorra diuen que «els treballadors i els empresaris s’haurien de posar d’acord per intentar conciliar de la millor manera possible la feina i la vida familiar. No creiem que aquesta tasca l’hagi de fer l’Administració, tot i que potser es pot ajudar amb campanyes de sensibilització. Finalment ens manifesten que «en principi no tenim prevista cap acció al respecte. Tot i això, som partidaris d’iniciatives que promoguin la conciliació d’horaris i que suposin un benefici general per a la societat».

Des del Partit Socialdemòcrata reconeixen que «a Andorra, els horaris laborals són molt durs, ja que molts treballadors estan en l’àmbit del comerç i de l’hostaleria. Els treballadors que estan en despatxos, segurament fan més hores de presència al lloc de treball del que arriben a ser productius. Als països més desenvolupats es premia més l’efectivitat, la productivitat que la presència física a la feina». Pel que fa a l’adopció a Andorra de mesures similars, creuen que «una modificació en el Codi de relacions laborals, la llei de la Funció Pública i altres normatives reforçaria el que hauria de ser un dret». Pel que fa a tenir alguna iniciativa al respecte, recorden que «ja al 2011 ens vam oposar fortament als canvis d’horaris comercials que va instaurar el Govern de DA. Aquests anaven clarament en contraposició amb el que estem parlant ara».

Finalment des de Socialdemocràcia i Progrés manifesten que «tenim segurament una de les jornades laborals més extenses a Europa. Molts estudis demostren que la productivitat dels treballadors disminueix proporcionalment a l’augment de la seva jornada laboral. Així doncs, és molt millor regular i disminuir les jornades laborals i racionalitzar els horaris laborals per fer-los compatibles amb els horaris familiars. Respecte a la implantació de mesures similars, des de SDP creuen que «es podrien adoptar, però encara hi ha mancances molt importants en la legislació laboral que s’haurien de tractar en prioritat». No obstant pensen que «s’hauran de plantejar en un futur no gaire llunyà».



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT