A simple Aid, l’entitat sense ànim de lucre que han creat Tommy Castellet i els Joans, Repiso i Berenguer, per promoure l’esport i la solidaritat, ha deixat una empremta inoblidable a Cap Verd. Tan gran o més que l’any passat a Costa Rica.Van anar fa dues setmanes a l’illa de Sal amb 100 quilos de material per als nens i per disputar l’exigentíssima cursa Boa Vista Ultra Trail i després de 10 intensos dies han tornat buits, però amb un «impagable» somriure d’orella a orella.

Aquesta vegada han comptat amb el suport inestimable d’una parella andorrana que viu allà des de fa uns anys: la Sara Altable i l’Israel Lima. «Han estat uns grans cicerones. Ens han ajudat a trobar l’escola de Palmeira per regalar el material que hem aconseguit, a enviar-lo i a tot el que calgués...», assenyala Berenguer. «S’han implicat tant que també s’han compromès a arreglar el pati dels nens», afegeix Repiso. «És d’agrair perquè gràcies al seu suport hem pogut donar tot aquest material que tant necessiten [escolar i esportiu], que és el més important d’aquesta experiència», completa Castellet.

Bolis, llibretes, llibres, llapissos de tots els colors, samarretes, pantalons, xandalls, pilotes i d’altres joguines... 100 quilos de necessitat per minimitzar la pobresa que hi ha a Cap Verd i que també afecta l’educació, que Simple Aid s’ha encarregat de recopilar amb la col·laboració d’entitats com ara Unicef, Escola Liquid Dansa, les Federacions de bàsquet i futbol, el BC Andorra, Fitness Solutions by Directe o Fnac Andorra. «Ha estat preciós veure la cara que posaven els nens. Especial. Allà no tenen gaire coses i es tornaven bojos jugant amb nosaltres... I nosaltres amb ells», rememora Repiso.

«Ha estat preciós veure la cara dels nens. Allà no tenen gaire coses», rememora Repiso

Abans de tornar faltava fer el més difícil: completar els 150 quilòmetres de la Boa Vista Ultra Trail. A peu, per suposat. Cap dels tres havia fet mai una distància similar. Bé, Repiso no va poder per un petit problema de cor que li van detectar la setmana abans de marxar durant la prova d’esforç: «Res greu, una petita arítmia que haig de controlar, però m’han prohibit córrer distàncies llargues». Malgrat això, va trobar una solució: fer la marató. 42 quilòmetres, molt més assequibles per a la seva salut. A més, els primers 35 quilòmetres els va poder fer amb Berenguer i Castellet. «Vam anar a ritme d’ultra trail, que és més lent, i quan vaig arribar a la meta no hi havia ningú. Pensava que era l’últim i resulta que vaig acabar novè!», confessa sorprès.

Quan Repiso va acabar, en unes sis hores i mitja, Berenguer i Castellet encara tenien per endavant com 110 quilòmetres per dunes, corriols, pedres, desert, la famosa platja de Santa Maria amb un vaixell abandonat a la costa de l’època de Franco, pobles autòctons... Tota una aventura i també una tortura física que no van poder esquivar els dos representats tricolors. A Berenguer se li van inflar els peus a partir del quilòmetre 30; a partir del 70 a Castellet li va començar a fer mal, cada vegada més, el genoll. «Ens anàvem animant per arribar al següent check point», afirma el primer, «però jo al 120 vaig estar a punt d’abandonar. Era migdia, un sol brutal, quedava un tram empedrat fins a l’aeroport, que era on estava l’arribada. No veia el final... Però al final vaig resistir». Un sentiment similar va tenir Castellet: «Jo tenia una batalla interior important. Anava pensant: ‘Abandono o no?’. I així. Vas donant-li voltes i et vas deixant portar i al final et veus allà, davant la meta, i no t’ho creus».

«Volíem plegar però ens animàvem a arribar al seguent ‘check point’... I vam acabar», afirmen

Repiso portava 24 hores pendent d’ells, en continu contacte amb l’organització per saber per on anaven, i en l’últim quilòmetre allà estava ell  per encoratjar els seus amics en l’últim esforç. «L’organització ha estat exemplar, una meravella, sempre servicials... Fins i tot van tenir el detall de portar-me en quad per acompanyar-los a la recta final».

«Més de 36 hores corrent. Venien tesos», riu Repiso en recordar l’escena. Va comprar un reflex i tenir-la al ben gelada fins que arribés aquell moment. Per absurd que soni, a Berenguer i Castellet els hi queia la llàgrima amb aquest detall. Perquè segons reconeixen tots tres: «Donem poca importància a aquest refresc quan la veiem a la nevera però allà un petit detall com aquest és impagable. Imagina 100 quilos de material».