La llengua està en constant evolució. En un món canviant, el nostre llenguatge malda per trobar nous termes per referir-se a les innovacions. Noves necessitats, avenços, maneres diferents de viure i de créixer... Tot plegat necessita una etiqueta i sense que ens n'adonem nosaltres ja hem creat un nou mot, perquè sense paraules no hi ha noves realitats: el nom fa la cosa.

En cas que el nou vocable provingui d'una altra llengua parlarem de manlleus. En tenim uns quants, per exemple: dels anglesos ens van arribar els escàners, els màsters i els pírcings; dels francesos, el forfet, el rímel i també els xefs; dels italians en vam manllevar els sopranos, el confeti i el piano; ja a l'edat mitjana els àrabs ens van cedir l'alfàbrega i gràcies als esquimals vam descobrir el caiac. I així, en podríem citar nombrosos exemples. Però què passaria si en lloc d'eixamplar, intentéssim reduir la llengua?

Doncs, precisament George Orwell va fer aquest plantejament en la seva cèlebre novel·la 1984 en la qual introdueix una llengua fictícia, la novaparla (newspeak). Aquest idioma és útil per mantenir controlada la població i en cada revisió s'aprimen més els diccionaris.

“La finalitat de la novaparla no era augmentar, sinó disminuir l'àrea del pensament, objectiu que es podia aconseguir reduint el nombre de paraules al mínim indispensable”. (1984)

Malgrat que sigui un llenguatge irreal és molt interessant la reflexió d'Orwell. Si s'eliminen els matisos, la retòrica, les ambigüitats i s'opta per simplificar, no només perdem un llençol a cada bugada, sinó que també se'ns empetiteix el món. Si alguna cosa no es pot dir, és inefable; però si ni tan sols es pot concebre, llavors ja és impensable.

D'aquí que puguem relacionar la tesi d'Orwell amb la hipòtesi dels lingüistes Sapir-Whorf. El paral·lelisme rau en la qüestió sobre si és el llenguatge el que defineix els nostres patrons de pensament, o bé si som nosaltres els que definim el llenguatge. És a dir, podem promoure una revolta en favor de la llibertat si no tenim mot per expressar cap d'aquests dos conceptes?

I què passa quan volem dir una cosa però no trobem la manera? Que no la diem i, per tant, no ens comuniquem i no podem exterioritzar els nostres sentiments... És per això que jo em decanto clarament per la primera opció i si em permeteu la llicència, m'agradaria (només aquesta vegada) transgredir el refrany: el nom fa la cosa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.