El dia de l’adrenalina
Parlem d’eleccions i ens tornem bojos. Almenys els periodistes. Són moments de molta tensió sempre, d’aguantar ritmes infernals i de dedicar pràcticament les 24 hores a una campanya electoral que volem abastar al 100%. Però no pot ser, cada professional és una persona amb un cervell i un cos, amb dues mans per escriure, i amb poc més. És a dir, que podem fer mil coses a la vegada, però dins d’un límit. Els candidats, els partits en general, mai estan contents amb el que fas, sempre volen o tenir més presència o que els tractis d’altra manera, i el que sorgeix d’aquestes tensions són a vegades situacions inversemblants, especialment perquè en moltes ocasions el que hi ha és tant de cansament que les neurones ens arriben, com a molt, a l’ofuscació.
Però el que desitgem tots, no només els periodistes, sinó també els fotògrafs i els maquetadors, és que arribi el dia D. És el moment en què hi ha un volum d’informació tan gran que les piles han d’estar carregades –broma: després de quinze dies a full– i que l’adrenalina flueixi... això és el més important. Si un periodista no sent una nit com la d’ahir com li rutlla l’adrenalina, és que no serveix per a aquest ofici. Perquè quan el rellotge pren la decisió de no aturar-se, i es fan les 23.00h de la nit, les 00.00h, i superem els marges dels horaris de tancament per poder arribar al dia següent als quioscos a una hora prudencial, el ritme és frenètic. Cadascú de nosaltres, i tots els que conformen les redaccions de la resta de mitjans de comunicació del Principat, vibrem, ens emocionen, cridem, correm, escrivim a la velocitat màxima, i posem el cos en el mode d’inèrcia laboral, adrenalínica, amb tota la tensió al límit de la llei.
Conec gent que ha deixat coses importants de la seva vida per dedicar el seu temps a la feina, a aquests dies de bogeria, a jornades interminables, a moments de tensió i fins i tot a deixar caure alguna llàgrima quan la cosa arribava a insuperable. I és perquè estimen el que fan, són periodistes enamorats de la seva feina. Ho som tots. Companys, els d’aquí i els de altres mitjans, gran feina.
Però el que desitgem tots, no només els periodistes, sinó també els fotògrafs i els maquetadors, és que arribi el dia D. És el moment en què hi ha un volum d’informació tan gran que les piles han d’estar carregades –broma: després de quinze dies a full– i que l’adrenalina flueixi... això és el més important. Si un periodista no sent una nit com la d’ahir com li rutlla l’adrenalina, és que no serveix per a aquest ofici. Perquè quan el rellotge pren la decisió de no aturar-se, i es fan les 23.00h de la nit, les 00.00h, i superem els marges dels horaris de tancament per poder arribar al dia següent als quioscos a una hora prudencial, el ritme és frenètic. Cadascú de nosaltres, i tots els que conformen les redaccions de la resta de mitjans de comunicació del Principat, vibrem, ens emocionen, cridem, correm, escrivim a la velocitat màxima, i posem el cos en el mode d’inèrcia laboral, adrenalínica, amb tota la tensió al límit de la llei.
Conec gent que ha deixat coses importants de la seva vida per dedicar el seu temps a la feina, a aquests dies de bogeria, a jornades interminables, a moments de tensió i fins i tot a deixar caure alguna llàgrima quan la cosa arribava a insuperable. I és perquè estimen el que fan, són periodistes enamorats de la seva feina. Ho som tots. Companys, els d’aquí i els de altres mitjans, gran feina.