Aquest vespre es projecte als cinemes de l’illa, generosos col·laboradors, una pel·lícula que està sorprenent en tractar un tema quotidià, universal i ben senzill, que és com anar a l’escola. Sur le chemin de l’école en dóna diverses perspectives, totes elles molt difícils, per anar a aprendre de lletra.
 

És un dels encerts del director de la pel·lícula, Pascal Plisson, el d’apuntar una activitat que coneixem i que hem experimentat des de moltes versions. L’esforç, moltes vegades d’alt risc, que s’ha de fer per aprendre, ha d’estar compensat per alguna cosa. Són lliçons que mostra molt bé la pel·lícula, anhels, ànsies i ambicions del pensament. També n’hi apareixen d’altres, el poder menjar cada dia. Anar a l’escola, l’educació, no és solament un dret humà, reconegut de manera universal, sinó que és una necessitat inherent a l’espècie humana.
 

Com se sap, triguem molts anys en aprendre i en instruir-nos mitjanament per sobreviure, i això en qualsevol medi. Per això, es fa intolerable la discriminació a l’accés al coneixement que pugui fer-se entre nens i nenes, entre classes socials, entre condicions econòmiques.  I encara més incomprensible resulta que es carreguin amb una intencionalitat calculada el patrimoni històric com hem vist en imatges que han detallat la destrucció de conjunts escultòrics a Mossul, com se n’havia destruït d’altres a Bayan, o qualsevol lloc d’aquests països extraordinaris, escenaris perfectes sobre la inutilitat de la guerra per arribar a la pau.
 

És un patrimoni de la humanitat, és la nostra història, han lamentat des de tot arreu. Cert, però el que es vol cancel·lar són les pròpies referències i deixar pas a unes idees per força limitades. La destrucció de la imatge dels altres s’ha practicat en tot moment, però s’ha lluitat molt i ha costat un gran esforç que l’interès per la ciència o per la creativitat dels altres respecti i apreciï les diferències i traci la genealogia de la humanitat. 
 

Potser no ho soluciona tot, però si uns infants dediquen tan esforç en anar a l’escola, convé que hi pensem més. A Andorra, no els perseguien els elefants, als nens, però moltes persones actualment en plena vida laboral, havien anat a l’escola en condicions penibles, de fred, neu, i amb calçats i vestimentes que avui ens fan patir només de pensar-hi, però que complien noblement la seva funció. Ens expliquen com recorrien distàncies que ara són d’asfalt, que es feien llarguíssimes sobre camps nevats i camins poc transitables, amb els genolls morats del fred i els cabells congelats. Pioner en el seu moment, el transport escolar era diàriament una aventura i s’afermava, arrapats, els lligams d’amistat que es creen a la infància. 

Si avui anem al cine, segur que aprendrem alguna cosa.