Art i transformació de l’espai públic, una reflexió encetada entre vinyes a la Provença
Fa unes setmanes, durant un breu viatge a la Costa Blava francesa, vaig tenir l’oportunitat de visitar una bodega privada que m’havien recomanat per la seva aposta per l’art contemporani a l’aire lliure. El Château La Coste, situat a pocs kilòmetres al nord d’Aix-en-Provence, és una finca de 125 hectàrees d’extensió, on es fan excel·lents vins biològics en un edifici nou dissenyat per l’arquitecte Jean Nouvel fa sis anys. El 2011, els seus responsables van tenir la feliç idea de lligar vi, natura i art actual, convidant diversos artistes de prestigi internacional a intervenir en el seu paisatge amb les seves obres d’art, tot donant-los llibertat absoluta per crear el que volguessin en qualsevol racó de la finca, entre vinyes i oliveres.
El resultat és espectacular. Avui, pots fer un passeig d’una hora i mitja de durada per la finca i anar descobrint instal·lacions artístiques originals d’artistes contemporanis tant reconeguts com Frank O. Gehry, Richard Serra, Tadao Ando, Liam Gillick, Paul Matisse, Franz West o el mateix Jean Nouvel. A més, s’hi ha construït un centre d’art –amb biblioteca i cafeteria- per acollir activitats com ara xerrades, cursets i estades relacionades amb l’art contemporani. El Châteu La Coste ha multiplicat les visites significativament en els darrers anys, tot i cobrar a 15 € l’entrada individual, perquè als visitants atrets pels vins s’hi han sumat milers de persones interessades en l’art, els “turistes culturals”. La inversió els ha valgut la pena: distinció de la resta de bodegues, prestigi i més ingressos.
Mentre passejava extasiat entre un niu gegant fet amb branques d’Andy Goldsworthy i una gota metàl·lica brillantíssima de la mida d’un cotxe de Tom Shannon, en clar contrast amb els verds i ocres del camp on semblava que havia caigut, vaig començar a reflexionar sobre el paper de l’art en la construcció del paisatge. Durant dècades s’ha denominat “art públic” a la instal·lació de grans peces escultòriques en llocs oberts, fora dels museus o les sales d’art. No solia ser pas al mig de la natura, més aviat eren espais urbans: parcs, places o fins i tot –en els darrers anys, de forma reiterativa i monòtona- en les rotondes de les carreteres. Però aquesta intervenció sovint no tenia cap relació directa amb l’entorn concret on es feia, tot al contrari, perpetuava la tradició de l’escultura com a “monument”, o que commemora alguna cosa o que serveix bàsicament per embellir l’horrible espai urbà en que s’ubica.
Aquest corrent, dominant fins als anys vuitanta del segle XX, ha deixat pas en les darreres dècades a un nou concepte d’art públic, en el qual l’art és concebut com un agent social, que respon a les necessitats concretes de la ciutadania, i intervé directament sobre l’espai físic que ocupa. Es tracta, sovint, de projectes transversals entre art, arquitectura, urbanisme i comunitat, projectes que fins i tot són crítics i no amables amb l’espai on s’integren. Per tant, ja no parlem d’aquella escultura, per bonica que pugui ser, que tant pot ocupar un racó d’un barri d’edificis impersonals d’habitatges com el parterre de gespa d’un parc urbà. La premissa és radicalment diferent: els artistes fan una nova lectura dels llocs públics adjudicats i treballen directament sobre el mitjà, modificant-lo, buscant noves conductes creatives i interactuant amb els col·lectius socials que han d’acabar fent-se seu aquell espai físic, utilitzant llenguatges i materials no convencionals, efímers en certs casos. Es parla ja no tant d’art públic sinó d’art contextual, també d’art que construeix l’espai públic.
Tot això és perfectament traslladable al Land Art. En aquesta modalitat, l’espai físic on s’intervé no sol ser urbà, sinó natural, encara que no es imprescindible. Però la concepció de l’art com a modificador de l’entorn és el mateix. Quan parlem d’una instal·lació “in situ” volem dir que aquella obra és ideada i realitzada en un lloc específic, elaborada segons les seves dimensions i circumstàncies específiques –espacials, ecològiques o simbòliques- i no es pot fer igual a cap altre lloc. Per això, en la definició de la missió de la Biennal Andorra Land Art deixem ben clar que, amb la intervenció artística, volem “construir un paisatge contemporani, una manera diferent d’interpretar un lloc, un territori, un país...”.
Aquests dies que estem acabant de definir les ubicacions definitives de la Biennal amb els tècnics de cadascuna de les set parròquies, estem veient les possibilitats que tenim al nostre país que aquesta frase no sigui un brindis a l’aire, sinó que es converteixi en realitat. Hem de ser agosarats i no pensar en ubicacions fàcils o previsibles, perquè tot és susceptible de ser interpretat/modificat per l’art: una tartera de la muntanya, una mitgera entremig d’edificis, un camp conreat –com ho han estat les vinyes a la Provença-, el camí d’accés a un cim, l’entorn d’una capella romànica... Hem de saber transmetre als artistes que assumim la concepció de l’art públic com a agent de transformació (social i físic) i que no els demanem pas que ens portin aquí obres ja existents o pensades per altres llocs. Els demanem que el patrimoni arquitectònic i el paisatge natural extraordinaris d’Andorra els inspirin i, tot fent servir el Land Art, els transformin, ens els ensenyin amb uns altres ulls, els interpretin de forma personal i única...
És el que han fet ja, amb diferents matisos, periodicitats i intencions, al Yorkshire Esculpture Park (centre d’Anglaterra), al Centro de Arte y Naturaleza (CDAN) d’Osca (nord d’Aragó), al Land Art Generator Initiative (LAGI) de Copenhague (Dinamarca) – on, a més, hi han afegit un element d’innovació en relació a les energies alternatives-, al Environmental Art Festival Scotland, del sud-oest d’Escòcia, o a l’Equinoxe, Festival de l’Estran, de la costa bretona (França). De totes aquestes iniciatives, en parlarem en pròxims articles, perquè en cadascuna d’elles hi hem trobat elements exportables a la primera Biennal d’Andorra Land Art. I tampoc nosaltres comencem de zero: ho hem fet abans, en diferents moments de la història recent del nostre país, amb les escultures de la CASS als anys vuitanta o amb l’itinerari escultòric de la ruta del Ferro, a La Massana, més recentment.
A la Provença han unit l’enologia i l’art contemporani per atraure més visitants a unes instal·lacions vinícoles privades. I han tingut èxit. A Andorra, unirem el paisatge, el patrimoni i l’art per atreure més visitants a un país que és únic. I en visitar-nos, comprovaran que la ciutadania andorrana és culta, activa i acollidora de les tendències artístiques més avançades.
El resultat és espectacular. Avui, pots fer un passeig d’una hora i mitja de durada per la finca i anar descobrint instal·lacions artístiques originals d’artistes contemporanis tant reconeguts com Frank O. Gehry, Richard Serra, Tadao Ando, Liam Gillick, Paul Matisse, Franz West o el mateix Jean Nouvel. A més, s’hi ha construït un centre d’art –amb biblioteca i cafeteria- per acollir activitats com ara xerrades, cursets i estades relacionades amb l’art contemporani. El Châteu La Coste ha multiplicat les visites significativament en els darrers anys, tot i cobrar a 15 € l’entrada individual, perquè als visitants atrets pels vins s’hi han sumat milers de persones interessades en l’art, els “turistes culturals”. La inversió els ha valgut la pena: distinció de la resta de bodegues, prestigi i més ingressos.
Mentre passejava extasiat entre un niu gegant fet amb branques d’Andy Goldsworthy i una gota metàl·lica brillantíssima de la mida d’un cotxe de Tom Shannon, en clar contrast amb els verds i ocres del camp on semblava que havia caigut, vaig començar a reflexionar sobre el paper de l’art en la construcció del paisatge. Durant dècades s’ha denominat “art públic” a la instal·lació de grans peces escultòriques en llocs oberts, fora dels museus o les sales d’art. No solia ser pas al mig de la natura, més aviat eren espais urbans: parcs, places o fins i tot –en els darrers anys, de forma reiterativa i monòtona- en les rotondes de les carreteres. Però aquesta intervenció sovint no tenia cap relació directa amb l’entorn concret on es feia, tot al contrari, perpetuava la tradició de l’escultura com a “monument”, o que commemora alguna cosa o que serveix bàsicament per embellir l’horrible espai urbà en que s’ubica.
Aquest corrent, dominant fins als anys vuitanta del segle XX, ha deixat pas en les darreres dècades a un nou concepte d’art públic, en el qual l’art és concebut com un agent social, que respon a les necessitats concretes de la ciutadania, i intervé directament sobre l’espai físic que ocupa. Es tracta, sovint, de projectes transversals entre art, arquitectura, urbanisme i comunitat, projectes que fins i tot són crítics i no amables amb l’espai on s’integren. Per tant, ja no parlem d’aquella escultura, per bonica que pugui ser, que tant pot ocupar un racó d’un barri d’edificis impersonals d’habitatges com el parterre de gespa d’un parc urbà. La premissa és radicalment diferent: els artistes fan una nova lectura dels llocs públics adjudicats i treballen directament sobre el mitjà, modificant-lo, buscant noves conductes creatives i interactuant amb els col·lectius socials que han d’acabar fent-se seu aquell espai físic, utilitzant llenguatges i materials no convencionals, efímers en certs casos. Es parla ja no tant d’art públic sinó d’art contextual, també d’art que construeix l’espai públic.
Tot això és perfectament traslladable al Land Art. En aquesta modalitat, l’espai físic on s’intervé no sol ser urbà, sinó natural, encara que no es imprescindible. Però la concepció de l’art com a modificador de l’entorn és el mateix. Quan parlem d’una instal·lació “in situ” volem dir que aquella obra és ideada i realitzada en un lloc específic, elaborada segons les seves dimensions i circumstàncies específiques –espacials, ecològiques o simbòliques- i no es pot fer igual a cap altre lloc. Per això, en la definició de la missió de la Biennal Andorra Land Art deixem ben clar que, amb la intervenció artística, volem “construir un paisatge contemporani, una manera diferent d’interpretar un lloc, un territori, un país...”.
Aquests dies que estem acabant de definir les ubicacions definitives de la Biennal amb els tècnics de cadascuna de les set parròquies, estem veient les possibilitats que tenim al nostre país que aquesta frase no sigui un brindis a l’aire, sinó que es converteixi en realitat. Hem de ser agosarats i no pensar en ubicacions fàcils o previsibles, perquè tot és susceptible de ser interpretat/modificat per l’art: una tartera de la muntanya, una mitgera entremig d’edificis, un camp conreat –com ho han estat les vinyes a la Provença-, el camí d’accés a un cim, l’entorn d’una capella romànica... Hem de saber transmetre als artistes que assumim la concepció de l’art públic com a agent de transformació (social i físic) i que no els demanem pas que ens portin aquí obres ja existents o pensades per altres llocs. Els demanem que el patrimoni arquitectònic i el paisatge natural extraordinaris d’Andorra els inspirin i, tot fent servir el Land Art, els transformin, ens els ensenyin amb uns altres ulls, els interpretin de forma personal i única...
És el que han fet ja, amb diferents matisos, periodicitats i intencions, al Yorkshire Esculpture Park (centre d’Anglaterra), al Centro de Arte y Naturaleza (CDAN) d’Osca (nord d’Aragó), al Land Art Generator Initiative (LAGI) de Copenhague (Dinamarca) – on, a més, hi han afegit un element d’innovació en relació a les energies alternatives-, al Environmental Art Festival Scotland, del sud-oest d’Escòcia, o a l’Equinoxe, Festival de l’Estran, de la costa bretona (França). De totes aquestes iniciatives, en parlarem en pròxims articles, perquè en cadascuna d’elles hi hem trobat elements exportables a la primera Biennal d’Andorra Land Art. I tampoc nosaltres comencem de zero: ho hem fet abans, en diferents moments de la història recent del nostre país, amb les escultures de la CASS als anys vuitanta o amb l’itinerari escultòric de la ruta del Ferro, a La Massana, més recentment.
A la Provença han unit l’enologia i l’art contemporani per atraure més visitants a unes instal·lacions vinícoles privades. I han tingut èxit. A Andorra, unirem el paisatge, el patrimoni i l’art per atreure més visitants a un país que és únic. I en visitar-nos, comprovaran que la ciutadania andorrana és culta, activa i acollidora de les tendències artístiques més avançades.