PUBLICITAT

La falta d’humanitat

Desgraciadament cau un avió i moren 150 persones, entre elles menors, nenes i nens. Una autèntica tragèdia. Un motiu més per replantejar-nos quant d’efímera és la nostra existència, si l’estem aprofitant i amb quina injustícia es poden aturar les agulles del rellotge de sobte i per sempre. 
 
Però alguns aprofiten el que hauria de ser un moment de desolació i tristesa per les víctimes i els familiars i ho converteixen en una nova disputa entre espanyols i catalans. Quatre personatges buscant protagonisme aprofiten per menystenir, una vegada més, els catalans. Mentre una part d’aquests ho aprofiten per justificar la necessitat d’aconseguir la independència. 
 
No ho entenc. Per molt que ho intenti no ho aconsegueixo entendre. En què ens hem convertit? Acaben de morir 150 persones, per no comptar tots aquells familiars que hauran de tornar a trobar sentit a la vida, i la política es torna a posar per davant.
 
És obvi que no s’han de tolerar els atacs d’aquells qui consideren que si les víctimes són catalanes no els hi fa cap pena la tragèdia. Jo també crec que els qui s’atreveixen a fer una afirmació com aquesta no se les pot considerar persones. Però no m’ho prendrè com un motiu per fer bandera de l’independentisme i per demostrar l’odi espanyol. És més, estic convençut de que la majoria dels que ho han fet saber a través de les xarxes socials no ho pensen. On ha quedat la poca humanitat que ens quedava?
 
També em fa esgarrifar el tractament que se’n fa de desgràcies com aquesta des dels mitjans de comunicació. Tampoc ho entenc. Ni comparteixo el morbo que hi troba l’espectador i que acaba justificant la necessitat de retransmetre i publicar imatges de cossos esquarterats i familiars destrossats; ànimes en pena.

M’esgarrifa i m’entristeix. Fins i tot aconsegueix que m’avergonyeixi de la meva professió. Però és culpa de tots: espectadors, empresaris i nosaltres els periodistes. 
 
De la crisi econòmica, abans o després i millor o pitjor, n’acabarem sortint. Em preocupa molt més la crisi de valors i la falta d’humanitat que ens envaeix. Potser la meva joventut és el que em permet seguir creient i defensant els meus ideals. Potser la meva joventut fa que em sigui impossible entendre-ho. Tot el meu condol i respecte per les víctimes de l’accident, els familiars, i la seva intimitat, i també per aquells qui moren cada dia per malalties i falta d’aliment, per atemptats terroristes, per violència domèstica i per tantes altres injustícies que ens poden fer oblidar que tots som persones. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT