Un oficinista amb bicicleta
Les reflexions d’un oficinista durant els tres minuts que passa cada dia escalfant el tàper en el microones donen per a consideracions metafísiques, transcendentals o inconscients. Una d’elles és plantejar-se la possibilitat de participar en la ‘Purito Andorra 2015’, marxa cicloturista de 145 o de 80 quilòmetres. En total, 5.200 o 3.500 metres de desnivell positiu, una durada equivalent a la d’un discurs de Fidel Castro i un repte tan complicat com el de resoldre una equació trigonomètrica de segon grau.
Si Ulisses va passar la seva Odissea, Leònidas, les seves Termopiles, Dante, el seu particular infern i Michael Keaton, el seu Birdman, aquest oficinista també pot pujar (amb bicicleta) al coll de la Gallina, a la Comella i a la Rabassa. D’entrada, cal entrenar-se, un procés que requereix més concentració que treure un bitllet a la pàgina web de Ryanair. El primer que he fet és apuntar-me a classes d’spinning o de ciclisme indoor, una creació del mateix personatge que va inventar el napalm, el jazz-rock i la donzella de ferro, un instrument de tortura utilitzat a l’Edat Mitjana.
El ciclisme indoor és un exercici aeròbic, on el monitor o professor pot, mitjançant el canvi de freqüència de pedaleig i de la resistència al moviment, realitzar tot tipus d’intensitats. I això mentre sona tota la discografia de David Guetta, Pitbull i Juan Magán, que serveix per tapar la brama del cèrvol a les muntanyes de Boumort procedent de la sala de musculació i que sorgeix de les goles d’uns homes amb braços com els de Popeye el marí.
Al meu costat hi ha ciclistes vestits com si fossin híbrids de Robocop i Jay-Z, i hi ha, també, el president de la meva comunitat de veïns que porta una samarreta dues talles més grans de les que li correspondria, amb la inscripció: ‘Los piraos, somos como la San Miguel’. També hi ha dones que semblen reproduccions reals d’una fotografia de l’En Femení, la portada de la revista de les perfumeries Júlia o un documental del canal Divinity. Van amb colors cridaners i conjuntades amb l’ampolla de beguda hipertònica, la cinta del cabell i el candau de l’armariet. I no suen. El seu maquillatge deu ser waterproof, és a dir resistent a l’aigua, com els de les sirenes que fan natació sincronitzada.
En aquest grup, sembla que en comptes d’anar amb bicicleta, em disposi a pintar bisons a les coves d’Altamira o a donar aigua al cavall de Carlemany. Porto un pantaló vintage amb una etiqueta on hi diu: «Fabricat durant la guerra de secessió dels Estats Units». El jersei és el de l’equip ciclista Dormilón que va utilitzar Lucien Van Impe a la Volta als Valles Mineros del 1976, i les vambes són J’Hayber, fabricades abans del naixement de Dani Martín, l’exvocalista d’El Canto del Loco.
Suo com si tingués al damunt un abric de Canada Goose. I això que he pujat l’últim a la bicicleta perquè no m’aclaria amb la graduació de l’alçada del seient. El monitor, que amb mi té tanta feina com l’encarregat de tancar els sobres que repartia el Bárcenas del Partit Popular, m’ho ha intentat explicar d’una manera tan didàctica com un fascicle de Planeta DeAgostini o d’un tutorial sobre com fer bombons Ferrero Rocher. El primer quart d’hora ja rajolino per tot arreu.
El meu cabell ja sembla el de qualsevol integrant dels Jackson Five, i la meva suor solucionaria el problema del transvasament del riu Ebre. Realment m’hauria sortit més a compte anar a fer una conferència sobre el cosmopolitisme universal o la inutilitat de les fronteres. Ja dubto sobre si apuntar-me o no a la ‘Purito Andorra 2015’. Un diari digital parla de la marxa cicloturista per a valents (uns 500, segons l’organització) i en aquest rotatiu la van presentar, en un article d’Albert Canes, com l’excel·lent prèvia de la Vuelta a Espanya. O sigui, a l’abast de gent com el Rafa Mora.
Apuntar-me a la prova o no, és com aquest instant de dubte després del segon gintònic, el millor és no pensar i deixar-te portar. De tota manera hi reflexionaré. Pel moment, inverteixo tres minuts per escalfar el tàper d’espinacs a la catalana amb xips de pernil d’ànec. I ho faig amb la certesa que vaig entrar a la sala de bicicletes com Superman i en vaig sortir com Clark Kent.
*Periodista
Si Ulisses va passar la seva Odissea, Leònidas, les seves Termopiles, Dante, el seu particular infern i Michael Keaton, el seu Birdman, aquest oficinista també pot pujar (amb bicicleta) al coll de la Gallina, a la Comella i a la Rabassa. D’entrada, cal entrenar-se, un procés que requereix més concentració que treure un bitllet a la pàgina web de Ryanair. El primer que he fet és apuntar-me a classes d’spinning o de ciclisme indoor, una creació del mateix personatge que va inventar el napalm, el jazz-rock i la donzella de ferro, un instrument de tortura utilitzat a l’Edat Mitjana.
El ciclisme indoor és un exercici aeròbic, on el monitor o professor pot, mitjançant el canvi de freqüència de pedaleig i de la resistència al moviment, realitzar tot tipus d’intensitats. I això mentre sona tota la discografia de David Guetta, Pitbull i Juan Magán, que serveix per tapar la brama del cèrvol a les muntanyes de Boumort procedent de la sala de musculació i que sorgeix de les goles d’uns homes amb braços com els de Popeye el marí.
Al meu costat hi ha ciclistes vestits com si fossin híbrids de Robocop i Jay-Z, i hi ha, també, el president de la meva comunitat de veïns que porta una samarreta dues talles més grans de les que li correspondria, amb la inscripció: ‘Los piraos, somos como la San Miguel’. També hi ha dones que semblen reproduccions reals d’una fotografia de l’En Femení, la portada de la revista de les perfumeries Júlia o un documental del canal Divinity. Van amb colors cridaners i conjuntades amb l’ampolla de beguda hipertònica, la cinta del cabell i el candau de l’armariet. I no suen. El seu maquillatge deu ser waterproof, és a dir resistent a l’aigua, com els de les sirenes que fan natació sincronitzada.
En aquest grup, sembla que en comptes d’anar amb bicicleta, em disposi a pintar bisons a les coves d’Altamira o a donar aigua al cavall de Carlemany. Porto un pantaló vintage amb una etiqueta on hi diu: «Fabricat durant la guerra de secessió dels Estats Units». El jersei és el de l’equip ciclista Dormilón que va utilitzar Lucien Van Impe a la Volta als Valles Mineros del 1976, i les vambes són J’Hayber, fabricades abans del naixement de Dani Martín, l’exvocalista d’El Canto del Loco.
Suo com si tingués al damunt un abric de Canada Goose. I això que he pujat l’últim a la bicicleta perquè no m’aclaria amb la graduació de l’alçada del seient. El monitor, que amb mi té tanta feina com l’encarregat de tancar els sobres que repartia el Bárcenas del Partit Popular, m’ho ha intentat explicar d’una manera tan didàctica com un fascicle de Planeta DeAgostini o d’un tutorial sobre com fer bombons Ferrero Rocher. El primer quart d’hora ja rajolino per tot arreu.
El meu cabell ja sembla el de qualsevol integrant dels Jackson Five, i la meva suor solucionaria el problema del transvasament del riu Ebre. Realment m’hauria sortit més a compte anar a fer una conferència sobre el cosmopolitisme universal o la inutilitat de les fronteres. Ja dubto sobre si apuntar-me o no a la ‘Purito Andorra 2015’. Un diari digital parla de la marxa cicloturista per a valents (uns 500, segons l’organització) i en aquest rotatiu la van presentar, en un article d’Albert Canes, com l’excel·lent prèvia de la Vuelta a Espanya. O sigui, a l’abast de gent com el Rafa Mora.
Apuntar-me a la prova o no, és com aquest instant de dubte després del segon gintònic, el millor és no pensar i deixar-te portar. De tota manera hi reflexionaré. Pel moment, inverteixo tres minuts per escalfar el tàper d’espinacs a la catalana amb xips de pernil d’ànec. I ho faig amb la certesa que vaig entrar a la sala de bicicletes com Superman i en vaig sortir com Clark Kent.
*Periodista