L’anunci del canvi d’hora pel darrer diumenge de març em provoca el mateix efecte que si un messies mil·lenarista m’avisés de l’arribada de l’Armageddon. Pànic i confusió. Perquè és aquell dia de la setmana en què vaig a un ritme tan lent com Fernando Alonso amb el seu McLaren. No podré arribar a tot arreu. És també el dia en què treballo menys que l’àvia de Casa Tarradellas, que només té un nét i a sobre li dóna, per menjar, pizzes congelades.

Funciono a mig gas i sóc incapaç de portar la marxa de Laura Pausini, a la tercera edició de La voz. Em poso una i altra vegada la cançó I’will always love you al minut 3:10 quan Whitney Houston assoleix la nota més alta però no reacciono. Així que el dia fatídic surto de casa amb el meu xandall. Abans tothom em mirava com si fos un jugador de la selecció andorrana de futbol, però no per la vessant esportiva sinó per la de perdedor.

Era quan el modista Karl Lagerfeld assegurava que el xandall era “el símbol de la derrota” i en un episodi de Seinfeld, Jerry li comenta a Constanza: «Cada cop que et poses aquest xandall, dius a la societat que t’has rendit». Ara, aquesta peça de roba ja està socialment acceptada per sortir al carrer i per portar-la els diumenges. Fins i tot s’ha creat la paraula Athleisure per definir la tendència a convertir la roba del gimnàs en roba de carrer. La col·lecció d’Alexander Wang per a H&M, la de Beyoncé per a Topshop o la col·laboració de Kanye West per a Adidas, les impressionants vendes de Nike o el creixement de marques com Under Armour o Lululemon són alguns exemples de la consolidació de l’Athleisure que és un joc de paraules entre Athletic (atlètic) i leisure (oci). Hi ha xandalls que poden costar 1.600 euros.

No és el meu cas. Però tot i anar a la moda, no m’estalvio passar-me quaranta minuts a la pastisseria –secció tortells i mones--, primera estació del meu particular viacrucis i constato que, amb una hora menys, no tindré temps per tot. Efectivament, la segona parada és per esmorzar. El local també sembla el metro de Tòquio en hora punta. Abans era la moda del xandall. Ara deu ser la del brunch. No es buida cap taula encara que soni a tot drap el Saraluna de Melendi. Em faig il·lusions que els clients fugiran espaordits des de la primera nota però no és  així. Allà no és mou ningú.

 Conclusió: una espera de mitja hora per un tallat i una mena de cupcake de mineralització dèbil. I arribo a l’hora de pensar en el dinar. Sí, avui és diumenge, toca pollastre a l’ast. Espero que el meu bar de referència no sembli el gol sud de Can Barça el dia del clàssic contra el Reial Madrid. El fet que cada cop hi hagi més vegans em fa concebre esperances, que s’esvaeixen quan veig la cua. A més, el cambrer em comunica que si no el vaig encarregar el dia abans, ja puc pensar a fer el mateix que l’àvia de Casa Tarradellas.

No em serveix de res dir-li que vaig trucar amb el telèfon que utilitza Bart Simpson per fer bromes a la taberna de Moe. I jo que em pensava que els diumenges eren aquells dies on no passa res que necessitis penjar immediatament a Instagram o a Vimeo. Són dies de transició i les transicions fan mal, dies de nostàlgia; de l’àlbum de Panini incomplert, el joystick, el pa amb Nocilla, els genolls pelats i aquell pensament constant que qualsevol temps passat va ser millor.

Potser és que vivim un revival nostàlgic constant. L’ésser humà necessita mirar cap enrere per entendre el present i el futur. Esperes amb passió el retorn de Jurassic Park, t’acabes de comprar la remasterització de Twin Peaks i prefereixes un bar amb escuradents al terra que el nou gastrobar de fusió peruana-mediterrània-japonesa. La nostàlgia, que té en els diumenges el seu caldo de cultiu, és una emoció. Una olor de naftalina que agrada a tothom, i que serveix als publicistes i experts en màrqueting per vendre’t una cosa que estava de moda fa 25 anys o més.

He anat de bòlit amb aquesta història d’una hora menys però ho he acabat agraint. La nostàlgia estava a punt de fer una altra víctima.