La nostra Diada
Em llevo sabent que serà el dia més bonic de l’any. Com cada 23 d’abril. Costa menys del que és habitual desfer-se de l’abraçada dels llençols. Els peus descalços són els primers en arribar al terra. Ben entrada la primavera ja no és tan fred com fa poques setmanes. Descorro la cortina i obro la finestra, la llum natural dóna aquella alegria mediterrània. Em rento la cara i em miro al mirall. Avui toca somriure. Avanço pel passadís, a poc a poc, gaudint el moment. Sobre la taula del menjador hi ha quatre regals embolicats. Al costat, un paper arrugat i estripat amb el nom del germà petit. Ell ja s’ha endut el seu a l’escola.
Estic sol a casa. La mare, com cada matí, ha sigut la primera en llevar-se per anar a treballar. Abans, però, ens ha deixat al lloc de sempre els llibres. Cinc, un per cada membre de la família, amb el seu nom i una nota conjunta on s’hi llegeix «Feliç Sant Jordi! Us estimo». Intento no fer malbé el paper de regal on hi llegeixo el meu nom, però no puc. Tinc massa pressa per saber quin serà el pròxim llibre que devoraré. Mentre el començo a fullejar, sento que s’obre la porta de casa. És el pare que, tot i arribar de treballar cada dia de matinada quan tots dormim, es lleva ben d’hora tots els 23 d’abril, quan marxa la mare, per anar a buscar les roses. Concretament sis, les més maques, més vermelles i que fan millor olor. Tres per a la mare i tres per a la germana gran. Comentem els nostres llibres i arribem a la conclusió de que, no sabem com ho fa, però ella sempre encerta.
Així comença el Sant Jordi a casa. Podria passar el contrari. Que la mare s’encarregués de les roses i el pare dels llibres. Ens podem imaginar la llegenda capgirada: ell el príncep disposat a sacrificar-se pel seu poble i ella la valenta cavalleressa que derrota al drac i regala la rosa al príncep. Fins i tot podríem arribar a imaginar que el drac no mor, sinó que arriben a un acord gràcies al seny. Cadascú que s’ho agafi com vulgui mentre tingui una rosa i un llibre a les mans. Perquè avui és l’únic dia de l’any en què la literatura n’és la protagonista situant la cultura on es mereix, i en què l’amor –disculpin la cursilada– s’escapa amb el perfum de les roses.
Estic sol a casa. La mare, com cada matí, ha sigut la primera en llevar-se per anar a treballar. Abans, però, ens ha deixat al lloc de sempre els llibres. Cinc, un per cada membre de la família, amb el seu nom i una nota conjunta on s’hi llegeix «Feliç Sant Jordi! Us estimo». Intento no fer malbé el paper de regal on hi llegeixo el meu nom, però no puc. Tinc massa pressa per saber quin serà el pròxim llibre que devoraré. Mentre el començo a fullejar, sento que s’obre la porta de casa. És el pare que, tot i arribar de treballar cada dia de matinada quan tots dormim, es lleva ben d’hora tots els 23 d’abril, quan marxa la mare, per anar a buscar les roses. Concretament sis, les més maques, més vermelles i que fan millor olor. Tres per a la mare i tres per a la germana gran. Comentem els nostres llibres i arribem a la conclusió de que, no sabem com ho fa, però ella sempre encerta.
Així comença el Sant Jordi a casa. Podria passar el contrari. Que la mare s’encarregués de les roses i el pare dels llibres. Ens podem imaginar la llegenda capgirada: ell el príncep disposat a sacrificar-se pel seu poble i ella la valenta cavalleressa que derrota al drac i regala la rosa al príncep. Fins i tot podríem arribar a imaginar que el drac no mor, sinó que arriben a un acord gràcies al seny. Cadascú que s’ho agafi com vulgui mentre tingui una rosa i un llibre a les mans. Perquè avui és l’únic dia de l’any en què la literatura n’és la protagonista situant la cultura on es mereix, i en què l’amor –disculpin la cursilada– s’escapa amb el perfum de les roses.