Els Minairons i la realitat
el divendres passat vaig tenir el goig d’assistir a la presentació de tres petits llibres de contes populars del Pirineu: Una trilogia amb la Vella de Romadriu, el Gat Coix i els Minairons, recollits per la pallaresa, Mònica Bonet, a qui agraeixo el seu treball tan ben fet. Son uns llibrets petits desplegables on la imatge juga tant com les paraules. L’autora es dissenyadora gràfica i il·lustradora i ella mateixa ha fet l’edició d’aquests contes sota el títol genèric de «Col·lecció de llegendes del Pirineu».
Es va parlar de tots els contes donant mes preponderància els Minairons doncs es l’ultim publicat. El primer és la Vella de Romadriu que ens conta la història dels manllevats «Abril gentil, deixa-me’n un deixa-me’n dos, deixa-me’n tres i un que jo en tinc faran quatre, que els corders de la vella de Romadriu farem pernabatre».
El gat negre és la llegenda de com un veí del poble troba cada matí un cap de bestiar mort i una nit es queda a vigilar i veu arribar un gat negra el qual aconsegueix fer fugir donant-li un gran cop a una pota del davant i l’endemà s’assabenta que una dona que no el podia veure i l’hi volia mal te un braç trencat.
Quan vaig rebre la invitació del Consell Comarcal em van impressionar realment els dibuixos dels minairons i especialment que hi hagués minairones, doncs en el conte tradicional sempre s’ha dit que del canut de les agulles en sortien un estol d’homenet que em el clàssic «què farem què direm» feien una gran feinada mentre els hi manessin.
La Mònica Bonet hi ha afegit dones i la vaig felicitar per això. Ens diu «Et preguntaràs quina mena d’éssers som, no has sentit a parlar mai dels Minairons? Doncs som tan antics com el sol i remenuts com un fesol». La narració feta amb rodolins li dona una gràcia especial.
L’autora va explicar que a traves dels dibuixos dels contes volia expressar gràficament la vida pirinenca d’abans que les maquines arribessin als nostres pobles i quan les dones treballaven al camp al costat dels homes segant, recollint gavelles o fent vencills.
A partir d’ara quan expliqui aquest conte parlaré també de les minairones tant treballadores com els minairons. La Mònica Bonet no solament ha volgut retre un homenatge a un temps passat (i no tan llunyà doncs jo he plegat gavella i he fet vencills) sinó que amb les seves il·lustracions ha dignificat la figura de la dona fent-la visible. Aquest conte em recorda «El Berenar de Sega» conte escrit per la meva germana Maria, amb dibuixos de M. Dolors Giral, publicat per la Galera el 1966.
Hem passat Sant Jordi gaudint de llibres i roses però no em puc treure del cap les persones mortes a la Mediterrània entre Líbia i Itàlia i sento pena vergonya i impotència incrementades per l’assassinat d’un mestre a Barcelona per un noi de 13 anys. Els contes, narracions per entretenir i gaudir, xoquen amb la realitat tan dura que ens toca viure que s’emporta el somriure que el conte ens regala.
Es va parlar de tots els contes donant mes preponderància els Minairons doncs es l’ultim publicat. El primer és la Vella de Romadriu que ens conta la història dels manllevats «Abril gentil, deixa-me’n un deixa-me’n dos, deixa-me’n tres i un que jo en tinc faran quatre, que els corders de la vella de Romadriu farem pernabatre».
El gat negre és la llegenda de com un veí del poble troba cada matí un cap de bestiar mort i una nit es queda a vigilar i veu arribar un gat negra el qual aconsegueix fer fugir donant-li un gran cop a una pota del davant i l’endemà s’assabenta que una dona que no el podia veure i l’hi volia mal te un braç trencat.
Quan vaig rebre la invitació del Consell Comarcal em van impressionar realment els dibuixos dels minairons i especialment que hi hagués minairones, doncs en el conte tradicional sempre s’ha dit que del canut de les agulles en sortien un estol d’homenet que em el clàssic «què farem què direm» feien una gran feinada mentre els hi manessin.
La Mònica Bonet hi ha afegit dones i la vaig felicitar per això. Ens diu «Et preguntaràs quina mena d’éssers som, no has sentit a parlar mai dels Minairons? Doncs som tan antics com el sol i remenuts com un fesol». La narració feta amb rodolins li dona una gràcia especial.
L’autora va explicar que a traves dels dibuixos dels contes volia expressar gràficament la vida pirinenca d’abans que les maquines arribessin als nostres pobles i quan les dones treballaven al camp al costat dels homes segant, recollint gavelles o fent vencills.
A partir d’ara quan expliqui aquest conte parlaré també de les minairones tant treballadores com els minairons. La Mònica Bonet no solament ha volgut retre un homenatge a un temps passat (i no tan llunyà doncs jo he plegat gavella i he fet vencills) sinó que amb les seves il·lustracions ha dignificat la figura de la dona fent-la visible. Aquest conte em recorda «El Berenar de Sega» conte escrit per la meva germana Maria, amb dibuixos de M. Dolors Giral, publicat per la Galera el 1966.
Hem passat Sant Jordi gaudint de llibres i roses però no em puc treure del cap les persones mortes a la Mediterrània entre Líbia i Itàlia i sento pena vergonya i impotència incrementades per l’assassinat d’un mestre a Barcelona per un noi de 13 anys. Els contes, narracions per entretenir i gaudir, xoquen amb la realitat tan dura que ens toca viure que s’emporta el somriure que el conte ens regala.