El dibuix de Pulgarcito
Dissabte tarda, arribo a la Massana Còmic, em disposo a passar el que segurament serà una tarda inoblidable... aix! estic ben nerviosa, any rere any espero aquest dia!
Entro a la sala de la Closeta i veig a tots els autors asseguts dibuixant i entregats als seus admiradors. No hi han cues i em sento com una nena que estrena sabates noves. Tinc els còmics preparats. No sé per on començar... per en Tha? en Mundet? en Jordi Planellas? o començo per en Jan?
És un moment especial pels qui ens agrada els còmics, potser no m’entendreu quan us parlo del que és quan admires algú des de petit o no tan petit i poder-li demanar que vols un dibuix seu, però per a mi és un moment molt bonic. En el Saló Internacional del Còmic de Barcelona no trobo mai l’oportunitat de fer-ho, o bé per les cues, o bé per com és de gran i massificat o bé diguem-li vergonya. Però a la Massana sí que m’hi atreveixo. I aquest any el meu objectiu era, sens dubte, en Jan.
Moltes vegades l’havia vist a la Massana però com que és el ‘gran Jan’ la meva vergonya em superava. Li vaig demanar si em podia dibuixar un Pulgarcito, el recordeu? doncs sí, no un Superlópez, no, jo vaig voler un Pulgarcito. Em va dir, sense cap recança, que sí. Mentre ell dibuixava no li vaig poder parlar (molts no ho sabeu però és sord): ell quan dibuixa es concentra molt. Jo l’observava i m’emocionava recordar com de petita em van arribar a marcar els seus dibuixos. Curiós el subconscient! Era fascinant, mentre el mirava dibuixar, com em venien al pensament les imatges de detalls tan petits com un collaret, unes mans o unes sabates de taló... estava realment emocionada. De tal manera, quan va acabar, molt agraïda, li vaig explicar que gràcies al seus Pulgarcitos em vaig iniciar en el dibuix i que de gran volia dibuixar. En Jan li va fer molta gràcia, i jo no parava de donar-li les gràcies per l’emoció. El moment més màgic va ser quan ell em va demanar que li fés un dibuix per a ell! No em podia creure el que m’estava passant. I us asseguro què això només pot passar a la Massana Còmic!
Entro a la sala de la Closeta i veig a tots els autors asseguts dibuixant i entregats als seus admiradors. No hi han cues i em sento com una nena que estrena sabates noves. Tinc els còmics preparats. No sé per on començar... per en Tha? en Mundet? en Jordi Planellas? o començo per en Jan?
És un moment especial pels qui ens agrada els còmics, potser no m’entendreu quan us parlo del que és quan admires algú des de petit o no tan petit i poder-li demanar que vols un dibuix seu, però per a mi és un moment molt bonic. En el Saló Internacional del Còmic de Barcelona no trobo mai l’oportunitat de fer-ho, o bé per les cues, o bé per com és de gran i massificat o bé diguem-li vergonya. Però a la Massana sí que m’hi atreveixo. I aquest any el meu objectiu era, sens dubte, en Jan.
Moltes vegades l’havia vist a la Massana però com que és el ‘gran Jan’ la meva vergonya em superava. Li vaig demanar si em podia dibuixar un Pulgarcito, el recordeu? doncs sí, no un Superlópez, no, jo vaig voler un Pulgarcito. Em va dir, sense cap recança, que sí. Mentre ell dibuixava no li vaig poder parlar (molts no ho sabeu però és sord): ell quan dibuixa es concentra molt. Jo l’observava i m’emocionava recordar com de petita em van arribar a marcar els seus dibuixos. Curiós el subconscient! Era fascinant, mentre el mirava dibuixar, com em venien al pensament les imatges de detalls tan petits com un collaret, unes mans o unes sabates de taló... estava realment emocionada. De tal manera, quan va acabar, molt agraïda, li vaig explicar que gràcies al seus Pulgarcitos em vaig iniciar en el dibuix i que de gran volia dibuixar. En Jan li va fer molta gràcia, i jo no parava de donar-li les gràcies per l’emoció. El moment més màgic va ser quan ell em va demanar que li fés un dibuix per a ell! No em podia creure el que m’estava passant. I us asseguro què això només pot passar a la Massana Còmic!