PUBLICITAT

Quina manera de gaudir

Poques vegades hauré vist a Andorra el que es va produir al Poliesportiu dissabte a la nit. Almenys, no recordo una cosa semblant des de la Copa Príncep. Més de 4.000 persones de peu per unir-se tots plegats en un sentiment que va més enllà de la permanència, del bàsquet, o del país. El que va fer que tot fos una real festa i va unir a tots els aficionats va ser el sentiment de gaudir, de passar-ho bé com nens petits i mirant un esport tant simple com és el bàsquet, però que tantes passions arrossega arreu del món, i Andorra no serà menys. 
 
Aquesta festa ja s’hagués produït si només haguessin certificat la permanència, però que ho fessin donant espectacle del bo va més enllà del que ningú podia esperar. Vaig perdre el compte de quants ‘alley-oops’ van fer després de l’espectacular combinació entre Sada i Beto. Quina meravella. Els quatre triples consecutius sense fallar de Shaun Green van ser més espectaculars del que ens té acostumats, i mira que n’ha fet de grosses al Principat. Quina manera de fer-nos aixecar de la cadira que té el nord-americà.
 
Però més espectacular és el joc col·lectiu que va fer el MoraBanc, coordinat a la perfecció i com si es tractés d’un equip que porta anys fent-ho. Això va ser el que es va emportar la palma d’una nit memorable que, almenys jo i suposo que tots els presents al pavelló, recordarem durant molt de temps amb un somriure ben gran. 
 
El president dels Miami Heat, Pat Riley, un autèntic mite de l’NBA, va passar fugaçment per davant meu quan quedaven menys de cinc minuts pel final del partit, però -ni jo m’ho crec- allò no és el que més em va marcar de la nit. Les múltiples ovacions que es van donar al Poliesportiu era una continuïtat de moments emocionants que no volia que acabessin. És indubtable que l’afició andorrana té una predilecció per Nathan Jawai. Les seves cistelles són les que més se celebren i cada vegada que és canviat s’emporta una ovació ensordidora i més quan juga bé, com ho està fent des de fa un bon grapat de partits. S’ho ha guanyat. 
 
Però el moment de la nit, gairebé per sobre de la celebració conjunta entre afició i jugadors a l’acabar el partit, va ser quan Jordi Trias i Marc Blanch van entrar a pista. Pell de Gallina. Si hi ha algun moment que supera la seva entrada a pista és el de quan els dos van fer les seves respectives cistelles, que van ser més celebrades que les de Jawai o, fins i tot, les de Green. 
 
El sentiment de gaudir encara és millor quan penso que això no és el final. Al contrari, tenim un any més per endavant per seguir passant-ho bé assistint a al Poliesportiu d’Andorra els dissabtes a les 21h. Ja tinc ganes que acabi la temporada per a què comenci la següent. Seguim a l’ACB.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT