Benvolgut Joan:
Durant tots aquests anys que has treballat a Andorra, ens has fet gaudir. Sí, és cert que la teva seriositat en el treball, desitjable i exigible, moltes vegades ha topat contra el tarannà de la premsa, però això en el fons tots ho hem hagut d’entendre perquè ja sabem d’aquesta lluita per trobar l’equilibri entre uns i altres: la llei del periodista contra la de l’entrenador.

Tu has estat el director de l’orquestra que tan bé ha sonat tot aquest temps, i has fet que l’equip que dirigies superés etapes, en ocasions, i no poques, amb un patiment extrem. Potser ara ningú no recorda aquell tir lliure d’Andreu Matalí a Menorca, o el partit a Burgos, o el de Logronyo, o els cops que has anat rebent a vegades justificats i a vegades potser excessius. No. Ara tots pensem en què tindrem un nou any a l’ACB, i amb això sembla que ens sobra per estar contents.

Agraïment és la paraula per la feina feta, però també hem d’aconseguir reflexionar, cadascú en la part que li pertoca, en què hem fet malament i què ha sortit millor. Els equilibris són la base de la història, i quan una part falla, tot trontolla, i sembla que el temps és només l’únic encarregat de recuperar la balança.

Així que, benvolgut, pensem en el temps que ha passat i en el patiment que heu viscut, però pensem també en què les coses en ocasions han de ser per obligació, i el funcionament d’un equip d’alta volada com és, a Andorra, el que tu dirigeixes, inclou assumir situacions poc agradables.
Sembla que et dic coses que ja saps. Disculpa. Simplement reflexionava, i recordava polèmiques, però si vols em passo a la part maca, aquella que diu que continuareu sent al cim del bàsquet, allà on no molts hi poden arribar perquè entre altres coses –ja saps com està la situació– hi calen molts diners. Així que acabaré només felicitant-te, a tu i al teu cos tècnic –menció especial per a Xavi Luque–, i desitjant que la pròxima temporada siguis per aquí perquè puguem continuar veient la teva ràbia en la pista, el teu posat seriós en les rodes de premsa, però sobretot un equip lluitador que assumeix la crítica, i que treu la ràbia per demostrar que mereix ser a l’ACB.