poques curses de llarga distància he fet jo. Més aviat no n’he fet cap ni una, però no s’ha de ser un expert per veure que la desqualificació de dos atletes andorrans, Pere Marquina i Joan Saludes, en l’Ironman de Calella 70.3 per entrar acompanyats dels seus fills és desmesurada. 
 

I tots entenem que hi ha unes normes que s’han de complir, els triatletes són els primers en voler-les complir, però hi ha maneres de fer-les complir que són més correctes que les que es van mostrar diumenge passat a Calella. Anem per parts. Primer, no es va comunicar a tots els esportistes que s’havia prohibit poder entrar acompanyat a la línia de meta. En l’únic lloc que sí es va comunicar aquesta norma, que segons afirmen els triatletes andorrans no està escrita en cap lloc, és en un ‘briefing’ previ a la cursa al qual no era obligatori assistir. Molts dels corredors que per motius de feina o personals no podien anar es van perdre moltes coses importants com aquesta. 
 

Per evitar que els que no van ser a la reunió prèvia no complissin aquesta norma es podria haver posat algú de l’organització a prop de l’arribada per evitar que això passés. En comptes d’això van preferir esperar a un metre després de la línia de meta a mostrar la targeta vermella als participants que havien incomplert la norma. El cas de Saludes és greu. Acompanyat dels seus fills, només creuar la meta un membre de l’organització se li va dirigir de males maneres per treure-li el dorsal. El resultat va ser un sentiment de culpabilitat dels fills, que van esclatar a plorar. Evidentment, els triatletes són els primers en complir les normes, i si no ho fan -per desconeixença- no cal adreçar-se de tal manera. 
 

El motiu que exposa l’organització per justificar la norma és la seguretat. Hi ha precedents que van portar a marcar aquesta norma ja que en una edició anterior un nen va caure dels braços del seu fill quan feia exactament el mateix que el que van fer Saludes i Marquina. Però tots els triatletes signen un full de responsabilitat civil. Si el que l’organització volia era evitar que aquest incident desafortunat no es repetís, seria més eficaç establir les normes de manera clara i comunicar-ho a tothom, abans que desqualificar a un participant just després d’haver arribat a meta. 
 

Però aquest no és el camí a seguir. Entrar amb la família, amb amics o amb algú important per a tu és quelcom normal en aquest tipus de proves. Són moltes hores d’entrenament dedicades a l’esport i que li restes als teus. Puc imaginar-me l’emoció que pot suposar acabar una prova d’aquesta magnitud, tant per als triatletes com per a la seva família i voler acompanyar-los en aquest tram final és una cosa imperativa per a molts d’ells. Senyors de l’empresa Ironman, un replantejament és el que cal.