Pierre Moscovici és un gran coneixedor del dossier fiscal d’Andorra. Va ser ministre d’economia i finances de França del 2012 al 2014 i va signar amb el ministre Cinca el CDI amb Andorra el 2 d’abril del 2013. Avui Pierre Moscovici és el Comissari Europeu d’economia, finances, fiscalitat i duanes. 

Resulta que la famosa llista UE de paradisos fiscals és responsabilitat de Pierre Moscovici. 
 

Manuel Valls ve a Andorra i manifesta que el nostre Govern va actuar de manera ràpida. Encara que Manuel Valls no va fer gaire èmfasi sobre si, a més de ràpida va ser correcta, ni sobre la deixadesa de l’actuació de Govern des de l’agost 2014 fins al 10 de març 2015.
 

Mentre Manuel Valls manifestava aquesta rapidesa ‘parcial’, el seu company Pierre Moscovici com màxim responsable de la institució europea que crea la llista negra de paradisos fiscals, ens hi posa a dins. És una errada? És llenguatge diplomàtic per a qui ho vulgui entendre?
 

Govern ens vol fer creure que si Andorra està a aquesta llista negra és per una errada d’Espanya. Pregunto: Moscovici també està errat? 
 

La plataforma per a la bona governança que ha elaborat aquesta llista negra està formada per uns representants de cada estat membre de la UE i per 15 organismes supranacionals que es van reunir el 16 d’octubre 2013, el 6 de febrer 2014, el 10 de juny 2014, el 19 de desembre 2014 i al març 2015, Sí, al famós març 2015. Els representants de Portugal que van votar contra Andorra, també estaven errats? Els de Bèlgica també? Els dels altres onze països que han votat contra Andorra també?
 

Aquestes activitats de la plataforma per a la bona governança eren perfectament conegudes dins la UE i existeix abundant documentació oberta a tothom. En paral·lel a la iniciativa de la UE, les nostres autoritats sabien que el dossier de la transparència fiscal d’Andorra estava sota pressió dels Estats Units i anava a explotar com ha quedat demostrat per les comunicacions entre FinCEN i UifAnd des de fa mesos o anys; com ha quedat demostrat per la nota de l’ambaixada dels Estats Units al Govern de l’agost 2014; i com quedarà demostrat –quan sigui el moment– per altra documentació com l’escrit de 20 pàgines i amb segell de sortida dels Estats Units del dia 6 de gener 2015 que hauria arribat a Andorra uns dies abans de l’anunci de l’avançament de les eleccions generals.
 

Algú es pot creure que, en aquestes circumstàncies, un bon govern descuidaria un projecte de llistes negres com el de la Plataforma de la UE per a la bona governança fiscal? Ens hem de creure que cap diplomàtic andorrà va seguir les iniciatives fiscals de la Comissió Europea? Ens hem de creure que un expert polític i banquer, ambaixador prop de la Unió Europea, no seguia aquests dossiers? 
 

Què està passant? 

Tampoc són normals els darrers episodis domèstics sobre BPA. El ministre Cinca, en una entrevista a El País, finalment reconeix que a BPA no hi han actius tòxics i que el problema es limita a uns comptes sospitosos de blanqueig. Tot expert en finances sap que quan un banc té uns comptes amb problemes de blanqueig, el procediment és treure aquests comptes de la operativa ordinària del banc i posar-los sota control de les autoritats competents. Això és el que s’havia de fer des del primer dia amb BPA i ho vàrem dir des del primer dia. Però a Andorra, en lloc de treure els quatre comptes problemàtics del banc, el que es fa es treure tots els comptes bons del banc, tots els actius del banc, vendre-ho en subhasta pública i deixar els comptes sospitosos com  únic patrimoni del banc que, òbviament es mor. 
 

No és normal que si a un banc se li detecten quatre comptes de blanqueig, en lloc de treure aquests comptes del banc es tregui la resta del banc i es deixin els comptes dolents com únic patrimoni del banc. Això no s’ha vist mai, ni és l’objectiu de la Directiva de resolucions bancàries.
 

El que tampoc és normal és que la venda d’aquest banc es faci per mitjà de subhasta dinamitzada per un mitjancer de fons d’inversió que normalment compren a valor de liquidació per posteriorment desballestar el banc (més o menys com aquell patètic personatge del Richard Gere a Pretty Woman). El normal seria contractar els serveis d’un banc d’inversions de primer nivell mundial per trobar el millor comprador que aporti la seva credibilitat per garantir la viabilitat i continuïtat al banc i als seus empleats i evitar la fugida de capitals que, avui, sols pensen en marxar de la inseguretat creada pel Govern andorrà sobre els comptes de BPA.
 

I, parlant d’aquesta subhasta, si en el passiu del banc ‘bo’ es posen els comptes ‘bons’ de BPA i a l’actiu del banc ‘bo’ es posen els crèdits hipotecaris, crèdits comercials i saldos en bancs corresponsals de BPA fins equilibrar el balanç del banc ‘bo’, saben què val aquest banc ‘bo’ per a un fons d’inversió? 

Res, zero euros. 
 

Òbviament tot el passiu del banc ‘bo’ seria exigible per part dels clients i per tant el saldo net seria zero. 
 

Si es vol que el banc ‘bo’ tingui valor per a un fons d’inversió, cal que dins del seu passiu hi posin passiu NO EXIGIBLE. És a dir, capital social, reserves... Però ni Govern ni l’AREB posaran un euro de capital social. Per tant, perquè el banc bo pugui tenir un preu de liquidació superior a un euro, caldrà que l’AREB traspassi al banc bo part del capital i les reserves de BPA. Però no existeix cap motiu per fer aquest transvasament dels fons propis de BPA al banc bo, altre que l’espoli dels bens dels accionistes de BPA, o dit en llenguatge més suau, per obtenir un benefici per a l’AREB. I això, deixant a part les òbvies aberracions legals que comporta, seria èticament fastigós. També es podria dir que seria estrany, molt estrany. Com massa coses que estan passant a Andorra. 

Sembla el conte d’un banc bo, un Govern dolent, un Moscovici ‘errat’, una llei de resolucions bancàries votada per 26 consellers generals i d’unes famílies polítiques que es pensen que el poble andorrà es mama el dit.